L’augment de les agressions i dels discursos d’odi demostra que la igualtat real per a les persones LGTBIQ+ encara és lluny d’assolir-se.
Cada 17 de maig es commemora el Dia Internacional contra l’Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia, una data que va néixer per recordar que encara hi ha persones que pateixen rebuig, discriminació i violència simplement per ser qui són o per estimar d’una manera diferent. Aquesta commemoració es va començar a impulsar internacionalment l’any 2005, coincidint amb l’aniversari de l’eliminació de l’homosexualitat de la llista de malalties mentals per part de l’Organització Mundial de la Salut l’any 1990. Tot i que des d’aleshores s’han aconseguit importants avenços en drets, la realitat continua demostrant que encara queda molt camí per recórrer.
El Dia Internacional contra la LGTBI-fòbia reivindica la igualtat, el respecte i la dignitat de les persones LGTBIQ+, però també busca sensibilitzar la societat, fomentar la reflexió i denunciar les agressions verbals, físiques, psicològiques i morals que continuen patint moltes persones per la seva orientació sexual, identitat o expressió de gènere.
Perquè, tot i que moltes vegades s’escolta allò de “ja ho teniu tot, què més voleu?”, la realitat dista molt d’aquesta percepció. Qui diu això acostuma a fer-ho des del privilegi de no haver sentit mai por de donar la mà a algú pel carrer, de no haver-se plantejat ocultar una part d’un mateix per evitar el rebuig o de no haver hagut de justificar constantment la seva manera d’estimar.
A més, no podem oblidar que en alguns països l’homosexualitat continua castigada amb presó i fins i tot amb la mort. I a Europa, els delictes d’odi i la discriminació envers el col·lectiu continuen tenint una presència preocupant.
Segons l’informe “Estado del Odio 2026”, elaborat per la FELGTBI+, la percepció de l’odi cap a les persones LGTBIQ+ ha augmentat considerablement en els darrers anys. Entre 2024 i 2026, l’assetjament va passar del 20 % al 36 %, la discriminació del 23 % al 29 % i les agressions físiques del 7 % al 22 %. A més, el 54 % de les persones LGTBIQ+ afirma haver patit algun acte d’odi, presencial o en línia, durant l’últim any, mentre que quatre de cada deu reconeixen haver patit odi a les xarxes socials.
Darrere d’aquestes xifres no hi ha casos aïllats. Hi ha por, silencis, rebuig i ferides que moltes vegades romanen invisibles. Perquè fins que no et toca de prop, moltes vegades creus que aquestes coses només els passen a altres persones.
Jo mateixa fa anys que visc des de l’autenticitat, sense amagar-me, pensant que potser havíem avançat més del que realment hem avançat. Tanmateix, fa només uns mesos vaig tornar a viure una situació de rebuig que em va recordar que la LGTBI-fòbia continua present, encara que de vegades adopti formes més subtils o disfressades d’opinió. Una persona amb qui treballava en un projecte em va dir textualment que no compartia “la meva ideologia”, referint-se tant a la meva orientació sexual com al meu activisme, i que potser seria millor que busqués persones “de la meva mateixa ideologia” per formar equip.
Reconec que aquelles paraules em van fer més mal del que esperava. No perquè necessiti l’aprovació de ningú per ser qui soc, sinó perquè resulta trist comprovar que encara hi ha persones que interpreten la diversitat, el respecte o la defensa dels drets humans com si fossin una ideologia o una amenaça.
Perquè formar part del col·lectiu LGTBIQ+ o defensar els seus drets no és una ideologia. Tampoc ho és donar suport a la llibertat de les persones per viure i estimar sense por. De la mateixa manera que el feminisme no s’hauria d’entendre com una amenaça, sinó com una lluita per la igualtat i la dignitat humana. I potser una de les coses més esgotadores és sentir que encara hem de continuar donant explicacions. Explicar que la nostra orientació sexual no és una ideologia. Explicar que defensar els drets humans no hauria de generar rebuig.
De vegades fa la sensació que a les persones LGTBIQ+ encara se’ns demana constantment justificar la nostra existència, les nostres relacions o la nostra manera d’estimar, mentre que altres persones mai no han de fer-ho. I és precisament aquí on es fa evident que la igualtat real encara no s’ha assolit completament. Perquè una cosa és que existeixin drets sobre el paper, i una altra molt diferent és que desapareguin el prejudici, el rebuig o l’odi en la vida quotidiana. I el més trist és que encara hi hagi persones que sentin que han de demanar, justificar o defensar drets que mai no haurien d’estar en discussió.
De vegades pensem en els discursos d’odi únicament com insults o agressions evidents. Però també existeixen formes més subtils que, encara que puguin semblar inofensives, contribueixen a assenyalar, excloure o qüestionar la legitimitat de determinades persones i realitats.
Els discursos d’odi no apareixen del no-res. S’alimenten de comentaris quotidians, de burles disfressades d’humor, d’opinions que neguen realitats alienes o de missatges que fan creure que defensar la igualtat és exagerar. Per això és tan important no minimitzar determinades paraules o actituds, perquè tot allò que es normalitza socialment acaba tenint un impacte real en la vida de moltes persones.
En aquest sentit, considero important posar en valor les iniciatives que es continuen impulsant des de Terrassa. Durant el 2026 s’han promogut diferents accions vinculades a la formació, la participació ciutadana, la comunicació institucional i la difusió del Servei d’Atenció Integral a la Diversitat Afectiva. Mesures necessàries que ajuden a continuar construint una societat més conscient, respectuosa i segura per a tothom.
Encara queda molt per fer. Necessitem educació, empatia i una societat que deixi de tolerar discursos que minimitzen el dolor aliè. Perquè no es tracta de tenir més drets que ningú. Es tracta, simplement, de poder viure amb dignitat, llibertat i sense por.