A Terrassa, com en qualsevol ecosistema viu, el paisatge mai és immutable. Els boscos creixen, es cremen, es regeneren; els rius canvien de curs i les muntanyes s’erosionen amb el pas del temps. Aquestes transformacions formen part de la lògica natural.
Però hi ha altres paisatges que també muten (més silenciosament, més incòmodament): els urbans. I en aquest cas, no sempre canvien cap a on voldríem.
D’un quant temps ençà, la ciutat de Terrassa està experimentant una transformació que ens interpel·la col·lectivament: l’augment de persones que es veuen obligades a viure al carrer. El sensellarisme no és una elecció, és una realitat no volguda que colpeja directament les bases de l’estat del benestar. És la prova més visible que alguna cosa s’està esquerdant en el sistema de protecció social.
Des del Programa Sense Llar de la Fundació Busquets de Sant Vicenç de Paül, vivim aquesta realitat en primera línia. Cada dia atenem persones que han quedat fora del sistema per múltiples factors: precarietat laboral, dificultats d’accés a l’habitatge, problemes de salut mental o ruptures vitals. El resultat és un augment sostingut de la demanda que està posant al límit tant els serveis socials municipals com les entitats del tercer sector.
Aquesta pressió es tradueix en situacions que fa uns anys haurien estat impensables: llistes d’espera per accedir a serveis bàsics com el menjador social o les dutxes. Parlem de drets fonamentals, de necessitats bàsiques, que avui no podem garantir de manera immediata a totes les persones que ho necessiten. Això no és només una dada, és un indicador clar de saturació.
Històricament, les entitats socials hem estat capaces d’absorbir el primer impacte d’aquests canvis. La nostra proximitat amb la realitat ens permet detectar abans les noves necessitats i, moltes vegades, actuar amb més agilitat que l’administració pública. Però aquesta capacitat d’adaptació té límits.
Un exemple és el servei de dutxes del Programa Sense Llar, fa molt de temps que existeix una llista d’espera i les persones que necessiten el servei han d’esperar fins a un mes per poder accedir-hi. Davant l’augment de la demanda, hem decidit ampliar-lo. Aquesta ampliació, que permetrà atendre més persones en condicions dignes, s’ha impulsat amb recursos propis i, de moment, sense el suport de l’administració pública. És una mostra del compromís del tercer sector, però també evidencia una mancança estructural.
Les entitats que som a primera línia som sovint les primeres a veure com canvia el “paisatge urbà” i a reaccionar-hi. Però aquesta responsabilitat no pot recaure exclusivament en nosaltres. El sensellarisme és un fenomen complex que requereix respostes coordinades, sostingudes i ambicioses.
Des de la Fundació Busquets volem posar aquesta realitat al centre del debat. No des de la confrontació, sinó des d’una crítica constructiva. Sabem que les administracions tenen limitacions, però també sabem que sense un suport més decidit, el sistema corre el risc de cronificar situacions que haurien de ser temporals.
El paisatge urbà de Terrassa està canviant. La pregunta és si serem capaços, com a ciutat, de transformar-lo en un espai més just, més inclusiu i més digne per a tothom.