Aquest estiu passat anava conduint per l’AP-7 en direcció a França. Anàvem en família fins a Llançà a passar uns dies d’agost. Els nens havien tornat de les colònies, de les rutes, de les concentracions esportives i de les escapades amb les respectives colles.
Anàvem xerrant tranquil·lament, escoltant música, ells al darrere mirant-se vídeos o consultant les xarxes socials, tot sense presses. A l’autopista hi havia cotxes, però es podia conduir amb certa tranquil·litat i sense por que el del davant et frenés provocant l’efecte acordió o l’efecte xafarder (la disminució de velocitat que fem tothom en passar pel costat d’un accident). Em vaig posar al carril del mig per avançar un cotxe que anava massa lent pel carril de la dreta. El vaig avançar a uns 125 km/h i em vaig quedar una estona en el carril del mig. I de cop, un cotxe va passar rabent pel costat dret, es va situar al carril del mig davant meu i es va incorporar tot seguit al carril de l’esquerra, practicant eslàlom sense neu. Em vaig posar de mala llet i ho vaig dir amb vehemència a la Marta i als nens. Ni em van fer cas: estaven escoltant el seu Spotify i ni se’n van adonar, de l’avançada temerària.
El cotxe era un 4x4 Mercedes-Benz. Vaig recordar una notícia que feia referència a un estudi que relacionava personalitat, marca de vehicle i infraccions de tràfic. L’article al qual es referia la notícia havia estat dirigit per un psicòleg nord-americà, Paul K. Piff, el 2020 i que és una delícia de la psicologia social. Explica com ell i el seu equip van estudiar el comportament al volant dels conductors amb cotxes de gamma alta. La principal conclusió no em va estranyar: en general, els conductors de cotxes de luxe tendeixen a menystenir les normes de circulació, a cometre més infraccions de trànsit i a ser més temeraris. Fins aquí res d’estrany, oi? De fet, la intuïció i l’experiència personal, com la que vaig tenir jo mateix, ja porten a aquesta conclusió preliminar.
L’estudi mostra que el 30% dels conductors de vehicles cars infringeixen les normes de circulació respecte al 10% dels conductors de cotxe convencionals com ara excessos de velocitat, avançaments perillosos i passar-se semàfors en vermell. La xifra es dispara a no parar-se als passos de vianants fins al 45% dels vehicles d’alta gamma.
Estudis similars al de l’equip de Piff (Universitats de Nevada i Hèlsinki, 2020) identificaven els trets de personalitat dels homes que triaven cotxes cars: eren homes “discutidors, desagradables, obstinats i poc empàtics” els que tendien a triar aquests cotxes per mostrar el seu estatus social i econòmic. Però i si fossin els cotxes de luxe els que fessin desvetllar aquests trets de personalitat en els conductors fent cert el tòpic que “l’hàbit fa el monjo”? Seria interessant un experiment en què es deixessin cotxes cars i potents a conductors de cotxes més convencionals a veure què passa. Es podria dirimir així amb claredat quina és la causa de les infraccions de trànsit. Si els conductors canviessin el seu comportament a partir del nou vehicle, seria el sentiment de superioritat en conduir el vehicle la raó de la deshumanització; en cas contrari, és a dir, que els conductors no canviessin el seu comportament malgrat tenir un cotxe més potent i car, quedaria clar que la causa de les infraccions estaria vinculada amb el conductor i que el vehicle no hi tindria res a veure. L’experiment podria semblar una simple anècdota, però seria un excel·lent exemple de la condició humana, si més no de “l’Homo circulans”.
Els vehicles d’alta gamma són triats per personalitats que volen mostrar el seu estatus socioeconòmic projectant una imatge d’èxit i en molts casos de superioritat, associats a una masculinitat mal entesa que ha ressorgit en els darrers anys. El comportament al volant dona pistes de qui som en funció de com deixem anar la bèstia o de com gestionem i dirigim les emocions i les ganes d’arribar a lloc. Hem de dir també que ens comportem públicament segons les aparences que projectem sobre els altres a partir de l’autoimatge que tenim de nosaltres mateixos. I aquesta autoimatge és variable, canviant segons els contextos socials, econòmics, formatius, temporals i d’altres condicionants que conformen això tan complicat i interessant de portar que en diem vida. Si vull projectar una imatge d’èxit econòmic, condueixo un Macan encara que tingui deutes repartits per tot el Vallès…
El que em va passar fa un parell de setmanes em va fer recordar l’episodi de l’agost i els articles i estudis citats. Estava fent cua al súper. Havia deixat el carro a la cua de la caixa un moment i m’havia desplaçat un parell de metres per agafar una bossa de pomes golden de Lleida. No havia deixat el carro més de 5 segons sol, però quan vaig tornar un noi a la meitat de la trentena s’estava posant davant del meu carro, avançant-lo. Vaig aturar-me, me’l vaig mirar mig somrient i em va dir “ah, és que el carro estava sol…”, i li vaig contestar “sí…, estava agafant unes pomes…”. En aquell moment podria haver-li dit, “passa, passa”, però vaig recordar l’estudi psicològic i vaig pensar: “M’hi jugo un pèsol que porta un cotxe de gamma alta, aquest…”. Hi va haver un segon incòmode i em va dir amb un to de perdonavides, “ah, d’acord, passa…”. Com que la compra que jo havia fet era més gran, tot i anar al meu darrere el meu nou amic va sortir amb la seva parella abans que jo. Vaig sortir del súper, em vaig dirigir al cotxe, vaig carregar el maleter amb les bosses de la compra que el súper ven per estalviar plàstics i vaig anar a tornar el carro al pàrquing de carros. Quan tornava cap al cotxe havia de travessar un pas de vianants que connectava el súper i el pàrquing de cotxes. Ja hi era amb la intenció de fer el pas per trepitjar la primera de les línies blanques, però em vaig aturar per evitar que un vehicle no em passés per sobre, un 4x4 gros, negre i d’una marca que fa pensar en les teuladetes sostingudes per dues columnes que fan ombreta a les terrasses. Va continuar sense mirar ni a dreta ni a esquerra per si hi havia algú esperant per travessar. I sí, evidentment, el conduïa el perdonavides a la meitat dels trenta. He de dir també que el model ja estava passadet i el portava brut. I que no se’m malinterpreti: no tots els conductors de Mercedes són cretins, però el volum de cretins és més gran entre els conductors de Mercedes. I no ho dic jo, ho diu la ciència.