Al llarg de la meva trajectòria professional, a consulta, he tingut el privilegi d’acompanyar centenars de persones en moments especialment delicats de la seva vida.
Adolescents atrapats en la desmotivació, pares i mares desbordats pels conflictes familiars, professionals que havien perdut el sentit de la seva feina o persones que convivien des de feia anys amb una sensació permanent de desesperança. Tot i que cadascuna d’aquestes històries era diferent, gairebé totes compartien un mateix denominador comú: la convicció que la seva manera de veure la vida era immutable. “Sempre he estat així”, em deien. “Jo soc pessimista per naturalesa”. Ho afirmaven amb la mateixa certesa amb què algú parla del color dels seus ulls o de l’alçada que té. Pensaven que el pessimisme formava part de la seva identitat i que, per tant, no hi havia res a fer.
Amb el pas dels anys, però, he pogut contemplar una de les transformacions més fascinants que pot viure una persona. Molts d’aquells homes i dones que havien arribat a la consulta convençuts que mai no deixarien de veure el got mig buit han acabat desenvolupant una mirada molt més serena, confiada i esperançada davant la vida. No perquè els seus problemes haguessin desaparegut de manera miraculosa, ni perquè el destí hagués decidit tractar-los amb més benevolència. Les dificultats continuaven existint, com existeixen per a tothom. El que havia canviat era la manera d’interpretar-les, d’afrontar-les i, sobretot, la manera com el seu cervell responia davant d’elles.
Durant molt de temps vam considerar que les persones optimistes i les pessimistes simplement naixien així. Era una explicació senzilla i, aparentment, lògica. Si algú veia oportunitats allà on els altres només descobrien obstacles, ho atribuíem al seu caràcter. Si, en canvi, algú anticipava sempre el pitjor desenllaç, dèiem que tenia una personalitat pessimista. Aquesta visió, tan arrelada en la cultura popular, ha quedat profundament qüestionada pels avenços de la neurociència de les darreres dècades. Avui sabem que el cervell no és una estructura rígida ni una condemna biològica de la qual no puguem escapar. És un òrgan extraordinàriament dinàmic que es modifica al llarg de tota la vida en funció de les experiències, dels hàbits, de les emocions i de les relacions que establim amb els altres.
La plasticitat cerebral és, probablement, una de les descobertes científiques més esperançadores del nostre temps. Saber que el cervell conserva la capacitat de reorganitzar-se, de crear noves connexions neuronals i de modificar els seus patrons de funcionament ens obliga a replantejar moltes de les idees que havíem donat per certes. Ja no podem afirmar amb tanta rotunditat que una persona «és» pessimista. Potser seria més precís dir que el seu cervell ha après, per les circumstàncies viscudes, a interpretar la realitat des de la por, la desconfiança o l’anticipació constant del fracàs. I allò que el cervell ha après també pot desaprendre’s, sempre que trobi les experiències adequades, les relacions necessàries i el temps suficient per construir nous camins neuronals.
Aquesta transformació no és només una qüestió psicològica; també és una qüestió biològica. Quan una persona viu durant anys sotmesa a l’estrès, a la incertesa o a la sensació que no té control sobre la seva vida, la química del seu cervell canvia. El cortisol es manté elevat, els circuits relacionats amb l’alerta es tornen més reactius i qualsevol dificultat és percebuda com una amenaça de grans dimensions. En canvi, quan aquella mateixa persona recupera la confiança, estableix vincles afectius segurs, descobreix que és capaç d’assolir petits objectius i torna a experimentar il·lusió pel futur, també es modifica el seu funcionament cerebral. La dopamina facilita la motivació, la serotonina contribueix a l’estabilitat emocional i l’oxitocina reforça la confiança i la qualitat de les relacions. No és una metàfora: és la biologia explicant-nos que l’esperança també té una base química.
Potser és precisament aquí on rau una de les grans lliçons que la neurociència ens ofereix en un moment històric com l’actual. Vivim envoltats d’informacions que apel·len constantment a la por. Les males notícies ocupen titulars, les xarxes socials amplifiquen el conflicte i la confrontació sembla haver esdevingut la forma habitual de relacionar-nos. El nostre cervell, que evolutivament està programat per detectar les amenaces abans que les oportunitats, respon a aquest bombardeig informatiu reforçant encara més els mecanismes de supervivència. Sense adonar-nos-en, acabem interpretant el món com un lloc molt més hostil del que realment és.
Per això considero que avui parlar d’optimisme no és parlar d’una actitud ingènua ni d’un discurs motivacional buit. És parlar de salut cerebral, d’educació emocional i de responsabilitat col·lectiva. És entendre que la manera com pensem modifica literalment el nostre cervell i que aquest cervell, al seu torn, condiciona la manera com vivim, eduquem, estimem i prenem decisions. Després de molts anys observant persones que han estat capaces de transformar profundament la seva manera d’afrontar la vida, cada vegada estic més convençut que l’optimisme no és un privilegi reservat a uns quants afortunats. És una competència humana que es pot cultivar, entrenar i consolidar. I aquesta és, probablement, una de les notícies més esperançadores que la ciència ens ha regalat en les darreres dècades.