Qualsevol eina que afavoreixi el debat i la reflexió sobre la ciutat és, al meu entendre, una aportació positiva. Contribueix a fer aflorar veus diverses, a contrastar idees i a donar espai a persones que, sovint, no s’atreveixen a expressar la seva opinió per por de ser assenyalades o qüestionades. Una democràcia saludable necessita aquesta pluralitat.
La crítica, per definició, no és un problema. Al contrari: aporta una mirada diferent sobre la realitat i sobre la gestió pública. Quan, a més, està argumentada, es converteix en un actiu que qualsevol govern hauria de tractar amb respecte, delicadesa i molta atenció. Encara que no se’n comparteixi el diagnòstic o les propostes, la crítica és un indicador valuós de les inquietuds i les necessitats de la ciutadania.
Ara bé, convé saber distingir què tenim al davant. No totes les plataformes neixen amb la voluntat de promoure una reflexió col·lectiva o de trobar solucions. Algunes només busquen alimentar el soroll, generar crispació i acumular simpaties a partir del malestar. El seu objectiu no és construir, sinó convertir un simple run-run en una onada de desconfiança.
Per això és imprescindible analitzar els continguts, els arguments i les propostes. Només així podrem identificar si darrere dels missatges hi ha persones reals preocupades pel seu barri o bé perfils falsos, bots o estructures impulsades per interessos partidistes que es disfressen de moviment ciutadà.
És cert que moltes plataformes són també el reflex de la incapacitat de les administracions per donar resposta a conflictes que s’acaben enquistant. Són la conseqüència del cansament davant el silenci institucional, dels compromisos incomplerts o de la sensació que ningú no escolta. I això és especialment greu perquè escoltar la ciutadania hauria de ser una de les obligacions bàsiques de qualsevol govern.
És comprensible que els tècnics municipals no puguin assumir determinats compromisos polítics. Però allò que no és acceptable és que els responsables polítics s’amaguin darrere d’informes tècnics o de tecnicismes per evitar donar la cara. De vegades, un “no” clar, argumentat i respectuós és una resposta molt més digna que un llarg silenci.
Tanmateix, també hem d’estar alerta. “Al loro!”, que diria Joan Laporta. Hi ha forces polítiques que han convertit el conflicte permanent en la seva principal eina d’acció. Viuen de la confrontació, de l’insult i de la insinuació maliciosa. Ho fan als plens municipals, ho fan a les xarxes socials i, sovint, també ho fan des de l’anonimat, amagats darrere de perfils que es presenten com a simples veïns indignats.
És aquí on cal reivindicar el paper de les associacions veïnals. Massa sovint la ciutadania només les identifica com les organitzadores de les festes majors dels barris, quan en realitat desenvolupen una tasca discreta però imprescindible: detecten problemes, fan propostes, exerceixen de mediadores i mantenen una interlocució constant amb l’Ajuntament per millorar el dia a dia dels nostres barris. Són entitats que no busquen protagonisme i sí solucions. Amb voluntariat i una enorme dedicació, sostenen processos de negociació que poden durar anys. Un bon exemple és el de l’Associació de Veïns de Pere Parres, que va haver d’insistir durant set anys perquè l’Ajuntament instal·lés una tanca al voltant del parc infantil de la plaça de la Cooperativa. Durant aquest temps no va deixar mai de plantejar noves propostes ni de defensar altres reivindicacions, sempre des del diàleg i l’argumentació.
Aquesta és, precisament, una de les diferències que ens poden ajudar a distingir els llops disfressats d’ovelles. Qui vol millorar el barri acostuma a aportar propostes, accepta negociar i treballa per trobar acords. Qui només pretén desgastar o obtenir rèdit polític acostuma a alimentar el conflicte sense oferir alternatives viables.
També convé desconfiar d’aquells discursos que situen les banderes, les identitats o les prioritats nacionals per damunt de les necessitats quotidianes de les persones. Massa sovint, darrere d’aquests eslògans s’amaguen polítiques que afavoreixen els privilegiats, discriminen els més vulnerables i qüestionen els pilars de l’estat del benestar que la nostra societat ha construït durant dècades amb esforç col·lectiu.
En definitiva, la millor garantia perquè tothom pugui desenvolupar el seu projecte de vida continua sent un estat del benestar fort, capaç de garantir drets, igualtat d’oportunitats i cohesió social. Les alternatives que ho deixen tot en mans del mercat responen a un model de societat molt diferent. I aquesta és una decisió que, en democràcia, continua estant a les nostres mans.