La vulnerabilitat social i econòmica que viu la nostra societat, i Terrassa en particular com a tercera ciutat de Catalunya, és una conseqüència indestriable de les polítiques d’habitatge. La dificultat d’accés a un habitatge digne i assequible esdevé una de les principals causes d’exclusió social i de vulneració dels drets humans més fonamentals.
La ratificació de la Carta Social Europea Revisada l’any 2021, després de la ratificació del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides (PIDESC) l’any 1977, de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat el 2007, així com d’altres instruments internacionals i dels mecanismes internacionals de supervisió dels drets humans, ha creat un nou panorama del dret a l’habitatge a Espanya.
L’habitatge adequat, com a dret humà, és també necessari per al gaudi de la majoria dels altres drets humans. S’ha descrit com “el dret a viure en un lloc amb seguretat, pau i dignitat”. El dret a un habitatge adequat forma part del dret a la vida privada i familiar i es considera “d’importància central per a la identitat, l’autodeterminació i la integritat física i moral de l’individu”.
El dret a un habitatge adequat de l’article 11 del PIDESC ha estat adoptat per Espanya. Els estats que l’han ratificat accepten l’obligació de reconèixer, respectar i fer efectiu aquest dret a l’habitatge; complir les obligacions “mínimes”; garantir la no-discriminació, així com promulgar mesures legislatives, desenvolupar polítiques adequades i comprometre el màxim de recursos disponibles per a la realització progressiva d’aquests drets.
L’any 1991, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU (UNCESCR), en la seva Observació General núm. 4 sobre el dret a un habitatge adequat, va aclarir que un habitatge adequat ha de complir, com a mínim, els set criteris següents: seguretat jurídica de la tinença; disponibilitat de serveis, materials, instal·lacions i infraestructures; assequibilitat, de manera que no comprometi la satisfacció d’altres necessitats i drets essencials; habitabilitat, en termes de protecció contra el fred, la humitat, la calor, la pluja, el vent i altres amenaces per a la salut i la seguretat; accessibilitat; localització adequada, i adequació cultural.
El PIDESC ha sostingut que, en els casos de desallotjament, els estats han d’establir un marc jurídic que obligui els tribunals a fer avaluacions de proporcionalitat, fins i tot quan l’allotjament estigui ocupat sense títol legal. Amb tot això, les administracions estan obligades a garantir el dret a l’habitatge per a tothom. I ho fan? No!
Per tant, la dificultat d’accés a l’habitatge i la inestabilitat residencial són un dels principals problemes socials que pateix el nostre país i el principal factor d’empobriment d’una part cada vegada més gran de la població. Els preus del lloguer estan disparats; milers de famílies llogateres viuen amb angoixa la finalització dels seus contractes, i blocs sencers de pisos són objecte d’operacions especulatives i d’expulsió de les persones que hi viuen. És evident que les polítiques públiques no han servit per resoldre aquesta situació. Crida especialment l’atenció que el parc d’habitatge protegit tot just representi l’1,6 % del total, molt lluny de les recomanacions internacionals i del que estableix la nostra pròpia legislació.
El model actual ens ha portat a una situació de misèria i desigualtat insostenible en tots els sentits. Els seus efectes s’han manifestat en l’angoixa dels desnonaments; en la inseguretat derivada de la manca d’habitatge; en la pobresa energètica en què viuen milers de famílies; en la normalització que hi hagi persones vivint al carrer mentre hi ha milers d’habitatges buits; en la por que pateix una gran part de la població per no poder assumir l’increment del preu de l’habitatge; en el fet que les persones sense papers siguin excloses del parc públic d’habitatge, i en els costos creixents i insostenibles de pagar un lloguer o una hipoteca.
Mentrestant, s’han anat posant pedaços en forma de polítiques d’habitatge totalment insuficients. Un fracàs institucional evident.
A Terrassa s’acaba d’aprovar el Pla d’Habitatge de Terrassa 2026-2031. És un pla ambiciós que posa l’accent en la mala gestió que s’ha fet fins ara, per manca de polítiques adequades i efectives i, sobretot, de recursos. A més, ens dona la raó quan reconeix, per exemple, que cal assignar més recursos i dissenyar noves polítiques d’acompanyament per a les persones vulnerables ‑especialment els infants‑ abans de perdre el seu habitatge i, sobretot, després de perdre’l, ja que això afecta els seus drets fonamentals, que s’estan vulnerant cada dia a la ciutat i arreu, així com la seva salut mental. I no estem fent res!
Quan veiem, dia rere dia, que les administracions i els poders públics encara afavoreixen, de forma directa o indirecta, les entitats financeres ‑principals responsables‑ i els seus satèl·lits, empreses pont i fons voltor, només ens queda unir-nos, totes i tots, i lluitar, al carrer i allà on calgui, per defensar el dret a la vida, inclòs dins del dret a un habitatge digne.
Hem de cridar ben fort, a tot arreu, que entenem l’habitatge habitual com una necessitat vital inqüestionable i que, per això, creiem que ha de ser un bé que quedi fora del mercat i de l’especulació. Per aconseguir-ho, s’han de desenvolupar polítiques del bé comú, constituïdes per les institucions i la ciutadania com a actors de la gestió d’aquest «patrimoni de totes i tots», a través del moviment associatiu, que cal reforçar ara més que mai.
Cal promoure una cultura del dret a l’habitatge basada en la regulació financera, la sostenibilitat i el decreixement.
El lloguer social universal hauria de ser considerat la prestació d’un servei públic essencial per a la ciutadania.
Cap desnonament hauria de quedar sense alternativa! Calen mesures reals davant l’emergència residencial, especialment per als col·lectius més vulnerables: infants, persones grans i persones amb discapacitat.
Està molt bé que l’Ajuntament hagi aprovat un Pla Local d’Habitatge amb més de 300 pàgines i moltes propostes per desenvolupar, que caldrà controlar exhaustivament. Però, per a quan un Pacte Democràtic de Ciutat, amb la participació de tothom? Un pacte que abandoni l’antiga pràctica dels POUM i que reconegui, per fi, el dret emergent a la ciutat i a un urbanisme harmoniós, sostenible i consensuat, tal com recull la Carta Europea de Drets Humans a la Ciutat, aprovada per l’Ajuntament l’any 2000.
Estan capacitades les nostres administracions, inclòs l’Ajuntament de Terrassa, per elaborar polítiques públiques vinculades als drets a l’habitatge, a l’educació, al treball, a la salut i a la prevenció de l’exclusió i la segregació?
Estem disposats a apoderar la ciutadania i els col·lectius més vulnerables per assegurar-ne la participació efectiva en l’adopció de decisions sobre el desenvolupament urbà i territorial?
A Terrassa hi ha la necessitat vital d’adoptar estratègies a escala de ciutat que permetin evitar la segregació i la discriminació residencial, i que fomentin la convivència intergeneracional, la integració social i la creació de teixit comunitari. És un repte de futur i no pot esperar quatre anys.
Ens hi va la vida!