Molts dels esdeveniments i moments més importants de la història han succeït en la discreció, en el silenci, en l’ocultament.
Ningú va poder ser testimoni de l’origen de l’univers; ningú, tret de l’àngel i Maria, va ser testimoni de l’Encarnació del Fill de Déu; només quatre o cinc dones, un deixeble i uns soldats van ser presents al peu de la creu en el Calvari; ningú va veure’s obrir el sepulcre del qual va sortir Jesús victoriós. I només el petit grup dels apòstols van poder ser testimonis, ells sí, de l’Ascensió de Jesucrist al cel, del seu retorn al seu Pare del cel.
I aquesta és la festa que celebrem aquest diumenge, l’Ascensió gloriosa de Jesucrist al cel, la seva victòria definitiva; i nosaltres, encara que no hi érem en aquella muntanya, encara que no hem vist res, ho creiem igual que si ho haguérem vist, amb la mateixa joia, amb la mateixa sorpresa i admiració que els apòstols. L’Ascensió del Senyor és la festa del retorn a casa, del fill que torna a trobar-se amb la família després d’haver dut a terme la missió que el Pare li havia confiat.
Per això ens alegrem amb Jesús, el lloem i el felicitem a Ell i al Pare del cel perquè és el retrobament de Déu amb la humanitat en Jesucrist, que és Déu fet home. I la seva entrada al cel, assegut a la dreta de Déu, ens ha de fer pensar també en el nostre retorn a casa, el nostre encontre definitiu amb Déu. No serà el mateix, és clar, però també nosaltres que som fruit d’una crida a la vida i a participar de la nova vida de Fills de Déu, sabem que el final del nostre camí en aquest món no és tampoc el nostre final perquè estem cridats a participar de la victòria i de la glòria del Senyor Ressuscitat, no pels nostres mèrits certament, sinó per l’amor i misericòrdia de Déu.
Sovint mirem massa cap a la terra, ens falta aixecar més els nostres ulls i sobre tot el nostre cor cap al cel. Som com el que va caminant pels carrers de la vida sense pensar que allà a dalt hi ha un cel, lluminós i feliç que ens espera.
Les dificultats, els maldecaps, les distraccions del camí i també les llums, les músiques, les veus i les paraules que ens envolten i atordeixen massa sovint ens impedeixen elevar els nostres ulls més enllà del que hi tenim davant.
L’Ascensió del Senyor és l’aval, el passaport que Ell ens ha volgut deixar per al nostre caminar per aquest món com a ciutadans del cel. És el que en diem l’esperança de la vida eterna. Sí, és veritat que tenim molta feina a fer aquí a la terra, però no podem oblidar que un dia tornarem com Jesús amb la nostra veritable família, i que l’únic que comptarà llavors serà l’amor amb què hàgim viscut la nostra missió. Acostumem-nos a aixecar de tant en tant els ulls al cel, des d’on ens mira amb amor el Senyor, i ens hi espera.