Aquest any, el 8 de març a Terrassa posa el focus en les dones i els conflictes armats. Una realitat que ens recorda que, a molts llocs del món, la guerra no només destrueix territoris, sinó també cossos, vides i drets.
Però els conflictes que travessen la vida de les dones no es limiten als escenaris bèl·lics: també existeixen en l’àmbit social, cultural i personal, i condicionen la seva llibertat, la seva seguretat i les seves oportunitats.
Cada 8 de març es parla d’avenços, d’igualtat i de drets aconseguits. I és cert: el camí recorregut ha estat llarg i valent. Però per a moltes dones, el Dia Internacional de la Dona no és una celebració. No ho pot ser mentre milions de dones continuïn vivint en desigualtat i violència. És, sobretot, un crit.
Un crit per la dignitat, per la vida i per totes aquelles que continuen vivint en situacions de desigualtat i violència.
Mentre en alguns llocs debatem sobre conciliació o bretxa salarial, en altres, les dones lluiten per una cosa molt més bàsica: la seva llibertat i la seva supervivència.
Avui, en ple segle XXI, hi ha dones que viuen enmig de conflictes armats, en què els seus cossos es converteixen en territori de guerra. Dones desplaçades, violades, silenciades. Moltes d’elles, a més, assumeixen la responsabilitat de sostenir les seves famílies i comunitats enmig de la destrucció, la pobresa i la pèrdua.
Dones afganeses a qui s’ha negat el dret a estudiar, a treballar o a decidir sobre el seu propi futur.
Nenes obligades a casar-se abans d’hora, privades de la seva infància, de la seva educació i del dret a triar el seu propi destí.
Nenes i dones que pateixen mutilació genital, una pràctica que vulnera la seva integritat física, la seva salut i la seva dignitat.
Altres són víctimes de tràfic i explotació sexual, en un sistema que continua utilitzant els seus cossos com a mercaderia.
I en una realitat cada cop més digital, també creix una altra forma de violència: la cosificació, l’assetjament i l’exposició a les xarxes socials, on moltes dones i adolescents són tractades com si el seu valor depengués de la seva aparença o de la seva disponibilitat.
Perquè, tot i que canviïn els contextos, el missatge de fons continua sent el mateix: el control sobre el cos i la vida de les dones, com si encara fossin una propietat i no persones amb drets.
Però no cal mirar tan lluny.
També aquí existeixen altres formes de violència: el maltractament psicològic, el control, la violència econòmica, les agressions sexuals, la por dins de la pròpia llar. També aquí continuem comptant dones assassinades pel fet de ser dones.
Les persones que hem viscut la violència en primera persona sabem que darrere de cada xifra hi ha històries reals. En el meu cas, els abusos durant l’adolescència i experiències de maltractament van marcar etapes de la meva vida. Durant anys vaig sentir una frase que es repeteix sovint: “El que no et mata et fa més forta”. Però la veritable pregunta és una altra: per què les dones hem de ser fortes a causa del dolor?
No volem ser fortes perquè ens obliguin a resistir l’insuportable. No volem aprendre a sobreviure a la por, a la violència o al trauma.
Les dones no necessitem més fortalesa nascuda del patiment.
El que volem és viure lliures.
El que volem és viure segures.
El que volem és no haver de resistir per poder continuar endavant.
La fortalesa no hauria de ser una condició per sobreviure. La llibertat i la seguretat haurien de ser drets garantits.
El 8M no hauria de ser només una data al calendari ni un debat puntual. És una crida a la responsabilitat col·lectiva: educar en igualtat, qüestionar els models que perpetuen la violència, detectar els senyals del maltractament i acompanyar aquelles persones que encara no han pogut trencar el silenci.
Cada dona que recupera la seva veu trenca una cadena invisible.
Cada vegada que la societat mira cap a una altra banda, aquesta cadena es reforça.
El Dia Internacional de la Dona és memòria per les que ja no hi són. És suport per a les que resisteixen. I és compromís per construir una societat en què cap dona hagi de ser forta per sobreviure.
Perquè mentre hi hagi una sola dona vivint amb por, la igualtat continuarà sent una meta pendent.