Què tenia Terrassa a finals del segle XVIII i principis del XIX per esdevenir una gran ciutat industrial tèxtil malgrat l’absència de les condicions materials que calien? I, sobretot, encara ho té en l’actualitat i ho sabrà mantenir en el futur?
Com ja és costum de la Cambra de Terrassa, l’acte de lliurament dels seus premis anuals transcendeix la formalitat del reconeixement a les merescudes aportacions empresarials i personals dels qui els reben. I dimarts passat hi va ser fidel amb una breu però magistral reflexió de Vicenç Villatoro sobre com Terrassa, i en general Catalunya, tot i no tenir res del que hi podia haver ajudat –ni aigua abundant, ni carbó de qualitat, ni ferro, ni matèria primera com la llana o el cotó–, havia esdevingut pràcticament l’únic país del sud d’Europa –amb el nord d’Itàlia– capaç d’afegir-se a la revolució industrial.
Vicenç Villatoro, amb encert –i amb la seva gran força comunicativa–, va assenyalar els intangibles fonamentals que podien donar resposta a la pregunta: una tradició artesanal prèvia, una sorprenent curiositat orientada a la recerca de coneixement, una cultura obrera que valorava l’esforç i el treball i, entre més, uns individus que van esdevenir empresaris per la seva disposició a arriscar el patrimoni en una visió de futur a favor de la prosperitat general. Això explica aquella capacitat per posar en marxa la importació i també la fabricació pròpia de la maquinària necessària, la importació de carbó i matèries primeres, la creació d’institucions dedicades a la recerca, l’habilitat de convocar experts internacionals que es desplaçaven a la ciutat –allò que ara en diríem importació de talent–, arquitectes genials que construïen fàbriques eficients, i una població autòctona i d’altra que s’hi anava afegint, disposada a viure amb moltes dificultats, però compartint l’esperança que el treball els portaria la prosperitat futura.
La lliçó de Villatoro va ser clara i convincent. Però, a continuació, la pregunta és aquesta: què té Terrassa per continuar sent ara i en el futur una ciutat industrial? En un món tan intercomunicat, és més fàcil o més difícil mantenir-ne el caràcter? Ara que depenem més de factors globals, què ens cal per seguir sent una ciutat industrial? Tenim les elits econòmiques necessàries per impulsar-ho? Tenim una ciutadania que valori el treball industrial i l’expertesa que demanen els nous processos productius, ara en unes molt millors condicions de salubritat, seguretat i de remuneració? La formació que es dona a les escoles reivindica aquell passat industrial i fomenta les expectatives per mantenir-lo en el futur? I les famílies hi ajuden o empenyen cap a vides més còmodes tot i el risc de ser més vulnerables?
Terrassa té alguns dels intangibles als quals Villatoro va atribuir aquell passat industrial. Fins i tot, més ben establerts, més consolidats i més tangibles. La tradició industrial hi és. Tenim bones universitats aquí mateix i a tocar. Estem més ben comunicats que mai, i amb expectatives –tot i que encara massa llunyanes– de millorar amb l’extensió de la B-40 a Sabadell, l’ampliació de l’aeroport, millores a la xarxa ferroviària. També tenim el gran Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica per poder fer memòria del que vam ser. I vistes les iniciatives que se solen premiar en aquesta i altres convocatòries anuals, es diria que d’iniciativa empresarial encara n’hi ha. No sé si prou, ni si local, però n’hi ha. Així, doncs, quin intangible caldria desenvolupar més a fons? L’oferta de bona formació professional? El valor del treball i la feina ben feta? L’esperit emprenedor? La curiositat pel saber? I, sobretot, com els hauríem de fomentar?