El 10 d’octubre, Dia Mundial de la Salut Mental, ens recorda cada any que la ment no és un afegit a la salut: és salut. I, tanmateix, massa persones continuen vivint sota un mur invisible que les aparta de l’ajuda: l’estigma.
El pes invisible de l’estigma
Les condicions de salut mental són freqüents i avui hi ha més tractaments que mai per afrontar-les, recuperar-se i viure amb plenitud. Malgrat això, l’estigma continua sent una barrera que pot impedir o endarrerir la cerca d’atenció i fins i tot fer que algunes persones abandonin els tractaments. L’estigma es manifesta en tres plans:
Estructural: normes i pràctiques que dificulten l’accés a tractament, feina o habitatge.
Públic: prejudicis socials que associen un diagnòstic amb feblesa o perill.
Autoestigma: quan la persona interioritza aquests missatges i se’n culpa o s’avergonyeix.
El resultat és conegut: s’endarrereix la petició d’ajuda, s’agreugen els símptomes i s’abandonen tractaments per por de “ser descobert”. També creix l’aïllament: s’eviten relacions, feines i espais comunitaris.
Quan demanar ajuda no és suficient
Fins i tot quan algú venç l’estigma i demana ajuda, apareix una altra barrera: els recursos. Al sistema públic, la psicologia clínica continua sent limitada i les llistes d’espera per a una primera visita poden ser llargues. Això reforça la idea central: no n’hi ha prou amb demanar ajuda; cal un sistema capaç de respondre a temps. En paral·lel, no tothom pot assumir el cost d’una psicoteràpia continuada en l’àmbit privat, cosa que afegeix desigualtat en l’accés.
Què funciona per enderrocar el mur
Quatre línies d’acció, senzilles i exigents alhora:
Polítiques i pràctiques de suport que redueixin barreres i garanteixin igualtat d’oportunitats.
Mitjans responsables que informin amb rigor, context i sense etiquetes lesives.
Converses obertes a casa, a l’escola i a la feina, amb un llenguatge no estigmatitzant.
Contacte directe amb persones amb experiència pròpia: sentir-les de prop desfà prejudicis i genera empatia.
Una nota personal
Des de la meva pròpia experiència –vaig travessar una depressió– sé com costa demanar ajuda quan tems el judici aliè. Vaig trigar a fer-ho i això va agreujar la meva situació. Vaig sentir frases com “t’hi has d’esforçar més”, com si la solució fos només qüestió de voluntat. Quantes vegades diríem el mateix davant d’una malaltia física? La salut mental també mereix atenció, tractament i respecte. Reconèixer-ho a temps canvia vides.
No n’hi ha prou amb un dia l’any. Si volem una comunitat sana, necessitem abraçar la salut mental com a part indivisible de la nostra vida col·lectiva.
Que ningú no temi dir “necessito ajuda”. Que demanar-la sigui un acte de responsabilitat i valentia.
Perquè la salut mental és, i sempre serà, salut.