Cada 10 de setembre commemorem el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, i a Terrassa és una cita ineludible. És un dia que ens obliga a mirar de cara una realitat dolorosa i massa sovint amagada: el patiment emocional, la desesperança, i la tragèdia del suïcidi.
I ho recordem cada any perquè aquesta emergència no es resol sola. El suïcidi continua sent la principal causa de mort no natural al nostre país i, per tant, ens interpel·la a totes i a tots.
Entre els anys 2020 i 2024 es van registrar entre 3.800 i 4.200 suïcidis anuals al nostre país, una xifra superior a la dels accidents de trànsit. Més alarmant encara és que es tracta de la primera causa de mort entre 15 i 40 anys. Malgrat això, continua sent un tema tabú, envoltat d’estigma, vergonya i silenci. En definitiva, en salut mental encara no hem desplegat capacitat de resposta, consciència pública i prevenció a l’altura de la magnitud del problema.
Darrere d’un suïcidi no hi ha un desig de deixar de viure, sinó una necessitat de deixar de patir. El nostre deure, com a societat i institucions, és reduir aquest patiment, oferir acompanyament, garantir recursos i teixir comunitats que no deixin ningú sol davant la desesperança. Aquesta realitat s’ha fet especialment visible en els darrers dies amb una tragèdia que va succeir a les urgències de l’Hospital de Terrassa, un fet molt preocupant per a la nostra ciutat. La notícia, però, posa en evidència un sistema sanitari que no ha prioritzat en els darrers anys una inversió de més recursos per a la salut mental.
Els serveis de salut mental pateixen una pressió creixent cada dia. Els equips no donen l’abast, les consultes es col·lapsen, les derivacions es perden i moltes persones no reben atenció en el moment adequat. Terrassa, com a tercera ciutat de Catalunya, pateix una anomalia greu en matèria de salut mental: fa temps que reclamem sense èxit urgències psiquiàtriques que donin cobertura a les necessitats latents.
El creixement demogràfic i la complexitat dels casos de la ciutat no poden seguir sent atesos amb menor capacitat que fa deu anys. El recent Pacte Nacional per la Salut Mental és una oportunitat, però sense recursos que arribin al territori no passa de ser un acord amb bonic titular.
Entre els col·lectius més vulnerables hi ha infants i adolescents, i la seva situació és especialment alarmant. S’ha doblat en pocs anys el nombre de nens i joves amb trastorns mentals diagnosticats. Darrere hi ha moltes causes: la pressió escolar, l’impacte de la pandèmia, l’ús intensiu de xarxes socials, dificultats familiars i socioeconòmiques, i la falta de temps i recursos per part dels referents adults. Els serveis específics, com els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), tenen llargues llistes d’espera; els serveis d’atenció primerenca no arriben a cobrir situacions d’alta complexitat i els centres educatius, les famílies i les llars es tensionen cada cop més amb una realitat multifactorial cada cop més complexa.
És urgent canviar el model: fer-lo comunitari, amb psicòlegs i professionals de l’educació social, xarxes locals connectades i recursos per atendre ràpidament l’emergència. Prevenir abans de reaccionar. Actuar abans que una família es trenqui.
Quan parlem de suïcidi, encara és un tema del qual no s’acostuma a parlar. La por al “contagi” del tema, la vergonya, la culpabilitat i la creença que és una qüestió íntima han justificat el silenci. Però el silenci mata. Cal parlar del suïcidi per prevenir-lo, per alertar l’entorn, cal formar persones per poder detectar senyals, calen espais per parlar sense judici, calen famílies que sàpiguen on s’han d’adreçar, calen comunitats que no deixin ningú sol.
Els qui pensen a suïcidar-se no volen morir, volen deixar de patir. La pregunta que cal fer-nos és: com podem ajudar a reduir aquest patiment?
La salut mental també té una dimensió urbana i social. Quan no existeix resposta, el malestar es trasllada al carrer: veiem consum, persones sense llar, conflictes a l’espai públic, sensació d’inseguretat. I aquestes persones no són invisibles. El sensellarisme s’ha incrementat un 24,5% des del 2012, amb gairebé 30 000 persones sense habitatge el 2022, i possiblement més de 35.000 o fins a 40.000 si comptem les que no accedeixen a serveis. Entre aquests, més de la meitat presenten símptomes depressius, i es calcula que tres de cada quatre tenen algun trastorn mental, especialment trastorns per ús de substàncies i de patologies de salut mental. Aquestes dades evidencien que, també, la manca d’habitatge i l’exclusió social són ambdues causes i conseqüències del deteriorament de salut mental.
La responsabilitat és compartida, però cal lideratge institucional. La Generalitat ha d’executar el Pacte Nacional per la Salut Mental amb recursos suficients. L’Estat ha d’incrementar la inversió en salut mental i en infraestructures comunitàries. I els ajuntaments, malgrat la limitació de competències, som la primera porta d’entrada i sabem que la salut mental es viu casa per casa, veïnat per veïnat, història per història. A Terrassa, fem tot el possible: coordinem serveis, promovem espais de suport, mobilitzem institucions i no deixem de reclamar i posar el tema sobre de la taula. Però cal que es reconegui la salut mental com a prioritat de país.
I en aquestes reclamacions també és important que hi destaquem la manca d’equipaments a la nostra ciutat, en espera del Centre d’Urgències d’Atenció Primària que està pendent, que es despleguin recursos per a salut mental infantojuvenil, comunitària i de proximitat, que es destinin recursos per a acompanyament residencial per als casos greus i d’alta complexitat, que es doti de més professionals a primera línia de comunitat, i que s’articuli una estratègia coherent que combini salut, educació, drets socials i habitatge.
La salut mental és una emergència social i sanitària que no pot esperar. Els suïcidis, la saturació de serveis, l’exclusió i la precarietat emocional ens demostren que cal actuar ja. A Terrassa, tenim un diagnòstic, una Taula de treball, voluntat comunitària i social. Però no ens serveixen les paraules buides. Necessitem recursos, coordinació real i resposta institucional.
Recordem-ho: les persones no volen deixar de viure, volen deixar de patir. La salut mental és un dret i és una prioritat.
I a Terrassa no deixarem de reivindicar-ho, perquè cada vida compta.