Encara recordo quan vaig anar a veure per primera vegada “El club dels poetes morts” al Cinema Principal un dissabte a la tarda.
Va ser la primera pel·lícula que vaig mirar dues vegades seguides amb la mateixa entrada. Tenia catorze anys i soc conscient de fins a quin punt em va impressionar com un grup de joves rics internats a la fictícia i realista Acadèmia Welton a la Nova Anglaterra de finals dels anys cinquanta, esperonats per l’arquetip del professor savi i murri interpretat per Robin Williams, donaven sortida a les passions reprimides, a la creativitat i a la “joie de vivre” amb el missatge que va posar de moda el tòpic horacià els anys noranta: “Carpe diem!”. La fotografia de John Seale va donar una pàtina de colors terrosos i càlids per recrear la tardor de la costa oest nord-americana, així com el roure enfosquit del mobiliari de l’internat i de la jaqueta del professor va aconseguir una atmosfera de comoditat que sempre m’ha acompanyat i que em relaxa quan estic entre fusta fosca i llum càlida. La rigidesa del sistema escolar contrastava amb el professor que volia fer pensar als seus alumnes, que els volia lliurepensadors i que els volia, sobretot, vitalistes i romàntics com el “vell boig amb dents suoroses”, del poeta Walt Whitman.
Trenta-sis anys més tard, Tim Mielants ha dirigit “Steve”, un film que es pot considerar una versió contemporània del de Weir. Ambdues pel·lícules dialoguen fins a un punt que fa impossibles les coincidències argumentals, les oposicions i els efectes mirall. A partir d’aquí, espòilers per a qui no hagi vist “Steve”. L’internat s’anomena Stanton Woods i és una antiga residència de la noblesa anglesa que ha passat a mans d’una fundació dedicada a projectes socials. El camp anglès esdevé el “locus amoenus” que envolta el palau talment els boscos de Nova Anglaterra en el film de Weir, però aquí es perd la calidesa de les fulles caigudes a la tardor per una verdor cada vegada més atenuada per la foscor que va envaint la pantalla a mesura que passen les hores.
Mentre que la blancor hivernal del final d’“El club” oprimeix el cor i ens obliga a repapar-nos al sofà, l’escena final de “Steve” es dona en plena nit, també en un ambient humit i fred que no augura res de bo. Tothom que hagi vist “Steve” i que havia seguit les passes d’en Neil baixant les escales tot nu fins a l’habitació del seu pare presagiava el final de Shy, el jove intel·ligent a qui la seva mare no volia tornar a veure i que es passa el film en un silenci amenaçador d’explotar en qualsevol moment. Cap dels dos personatges no troba sentit a la seva vida després de l’abandó dels seus progenitors, cap bri d’esperança, gens de ganes de collir les roses mentre puguin perquè estan convençuts i els han convençut que no podran collir-ne mai més. La catarsi a “El club” es troba en la venjança d’en Todd i la resta dels membres del club quan pugen al pupitre per acomiadar-se de qui els ha ensenyat la falsedat de les ombres de la caverna: “Oh, capità, el meu capità!”, proclama en Todd davant la desesperació del director de l’escola perquè no aconsegueix fer-los baixar. L’escena final d’adolescents alçats i desperts damunt el pupitre mentre que els altres acoten el cap sotmesos al sistema és propi de l’esteticisme revolucionari de Peter Weir i que també vam poder gaudir al final de “El show de Truman”.
L’Steve busca begut i drogat en Shy. El temor creix amb la possibilitat que es repeteixi l’escena del professor Keating, sol al pupitre d’en Neil amb el llibre de poemes que els havia deixat per començar les sessions del club. Les llàgrimes són de la culpabilitat en rellegir les paraules de Henry David Thoreau que havia escrit amb el seu puny i lletra a la primera pàgina: “Em vaig internar als boscos perquè volia viure intensament; volia xuclar la medul·la a la vida, posar fi a tot allò que no era vida; i no descobrir, quan arribés l’hora de morir, que no havia viscut.”. El final de “Steve” a diferència del d’“El club” és més cru, més brut, menys resilient, però tant o més catàrtic: quan tothom pensava que en Shy no sortiria del llac, unes bombolles apareixen i, després, a la closca li segueix la cara aterrida del noi que retorna a la vida des del Leteu. El seu professor, director de l’escola i qui dona nom al film, interpretat pel sempre genial Cillian Murphy, el troba després de buscar-lo per tot arreu amb la desesperació de qui sap que ha comès un error imperdonable perquè no ha estat més per ell. El retrobament de l’Steve i en Shy amb la resta de cràpules tutelats és un cant a la vida, un renaixement de les cendres, una aposta per no abandonar mai, per resistir fins a no poder més i després continuar, un “carpe diem” sorgit del “memento mori”.
El noi que no té cap raó per viure sobreviu al noi que ho tenia tot. Cada un amb un professor excepcional que vetlla per ells, amb una colla d’adolescents testosterònics i plens d’acne que són els seus iguals en el despertar o en la delinqüència, dins els murs d’unes institucions que els conté, una vigilant i castigant la dissidència i l’altra posant límits morals al caos. Michel Foucault sentenciava que “les escoles fan les mateixes funcions socials que les presons i les institucions mentals: definir, classificar, controlar i regular les persones”, idea amb què molts dels que ens dediquem a l’educació estem d’acord massa sovint, i intentem lluitar contra vent i marea per mostrar als nanos que un món millor és possible si estan disposats a obrir la finestra, sentir el sol i el vent a la cara i no tenir por de sortir a buscar-se, a iniciar el viatge de l’heroi. El senyor Keating i l’Steve també són dels que estan disposats a connectar la seva ànima amb la dels nois, i tot i que acaben vençuts per les dues institucions escolars, presons amb barrots d’or que fallen els infants i joves sigui per la rigidesa de la mentalitat americana dels anys cinquanta o sigui pel col·lapse de l’estat del benestar anglès dels anys noranta, són també els catalitzadors de la llibertat dels seus alumnes.
El 40% dels infants i joves de Catalunya es troben al llindar de la pobresa. El suïcidi és la tercera causa de mortalitat entre els joves de 15 a 25 anys i el 40% dels suïcidis d’adolescents van desenvolupar la seva identitat en línia en pensaments suïcides. O comencem a posar nom al que els està passant als nostres joves i prendre mesures o la ficció cinematogràfica només serà una manera de canalitzar les pors i les frustracions sense cap mena d’impacte en el món real.