Segurament, les polítiques municipals poden tenir una part de responsabilitat en les sensacions ciutadanes sobre la seguretat. Però no podem ser ingenus, la violència la provoquen les persones violentes que s’aprofiten de la resta de nosaltres.
La seguretat és una política pública en què tots ens hem d’implicar des de la serenitat i el rigor. Alguns intents de partits conservadors d’erigir-se en els garants o interessats a mantenir la seguretat dins de paràmetres acceptables són pur eufemisme, per no dir mentida. Aquests partits són valedors d’augmentar els serveis privats de seguretat en detriment dels públics que ens protegeixen a tots. Cal no oblidar que la seguretat és patrimoni públic i, per tant, de l’Estat.
Per contra, també hi ha partits que, rebutjant la violència, no acaben d’acceptar que l’Estat l’ha d’exercir salvaguardant tots els drets i les garanties i, des d’aquest posicionament, semblen deixar que siguin altres els que capitalitzin aquestes polítiques.
Però la seguretat va estretament lligada a emocions, a la seva subjectivitat, independentment de les dades objectives que es poden obtenir. Tant és així que carrers bruts, mal il·luminats, amb poc comerç o sense un bon manteniment poden augmentar aquesta sensació d’inseguretat que molts ciutadans i ciutadanes pateixen.
El fort creixement de la població de Terrassa no és un indicador directament implicat en l’augment de la inseguretat. La cosa comença a prendre un altre matís si aquestes persones nouvingudes són immigrants i amb menys recursos econòmics. Fins i tot algunes ideologies populistes sense escrúpols no dubtaran a culpabilitzar de la inseguretat les persones immigrants, independentment de les estadístiques. Encara més, intentaran responsabilitzar exclusivament la immigració arribada d’una zona concreta del món per criminalitzar aquest grup.
Tanmateix, cal diferenciar entre immigració i pobresa. Tot i que el col·lectiu d’immigrants és el que menys recursos econòmics té en aquesta societat de gran opulència i consum capitalista, l’ésser immigrant no és condició sine qua non per ser delinqüent, encara que sí que poden ser els primers a ser explotats per aquells que realment manegen la delinqüència i els diners que mouen.
No es pot negar que algunes accions municipals hi han ajudat poc. Crear una zona restringida de circulació, ZBE i que no funcionin les cambres que han de controlar els vehicles no autoritzats denota improvisació o manca de diligència. El que és més lògic hauria estat iniciar la ZBE en el moment en què tots els mecanismes implicats funcionessin al 100%. Detalls com aquest se sumen a polítiques de màxima flexibilitat davant l’ocupació, fenomen que ha crescut molt en els darrers anys, i pot exercir com un efecte crida davant d’aquestes polítiques, que no han estat liderades per trobar un consens entre els partits polítics més “institucionals”. Això ha afavorit que aquells als quals els agrada “viure en permanent conflictivitat”, utilitzant el verb taverner més agressiu i sense respectar les línies de la veritat, fins i tot utilitzant samarretes, hagin aconseguit certa presència al carrer i als comentaris més irreflexius.
La seguretat, com he comentat, és un tema de totes i tots i ens crida a la responsabilitat. Hem de recuperar la proximitat amb els veïns i veïnes, estar pendents dels seus temors i missatges, i traslladar a la via política aquelles solucions que amb el tamís tècnic ens puguin oferir les millors oportunitats de canviar aquests conflictes. Els èxits en aquestes polítiques seran patrimoni dels implicats: ciutadania, entitats, institucions religioses, cossos de seguretat, mitjans de comunicació i partits polítics (segur que m’oblido de molts).
La seguretat té un vessant real i una altra de sensació individual que, en algunes ocasions, barreja incivisme amb inseguretat i, com ja he comentat, requereix un debat serè i tranquil.
Com un més de la pinya d’un castell, molts i moltes estem disposats a debatre com millorar la ciutat i les condicions de vida dels terrassencs, perquè la recerca de la confrontació, de l’odi, del titular i les polèmiques no aporten res a la ciutat. Hem de posar al centre del debat aquells reptes que Terrassa té l’obligació i la necessitat d’afrontar.