Per què és important l’esperança? Pot ser un propòsit l’esperança? De fet, podem dir que és tan important que sense esperança no es pot viure. Necessitem l’esperança de viure, l’esperança de créixer, l’esperança en el projecte de la vida, l’esperança en el compliment dels nostres somnis, esperança de ser feliç.
Aquestes són esperances bones i fins i tot necessàries, però són esperances humanes que poden fallar, poden no arribar a acomplir-se. Només hi ha una esperança que no falla, que no defrauda, és la que posem en el Senyor, fonament de la nostra vida.
Comencem ara un nou curs, una etapa nova, i el comencem amb esperança. Seguim en l’Any Sant, en el Jubileu de l’esperança. La gràcia de l’Any Sant ens proporciona l’oportunitat de tornar a començar, i de fer-ho amb esperança. Si Déu ens ha perdonat, si ha donat el seu fill al món perquè l’estima i ens ha alliberat del pes de les nostres càrregues, què no farà perquè estiguem amb ell i ens deixem estimar per ell. Aquesta és la veritable esperança, “l’esperança que no defrauda perquè Déu, donant-nos l’Esperit sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors” (Rm. 5,5).
Reprenem les activitats habituals, la catequesi, la predicació, l’educació dels infants i dels joves, les celebracions de tota mena, l’exercici de la caritat amb els més necessitats, sí. Però sempre amb la intenció, amb el desig de comunicar allò que portem al cor: Jesús i el seu missatge, i el goig de trobar-nos amb ell, de conèixer-lo millor, d’experimentar i viure el seu amor, i de donar-lo a conèixer als nostres germans.
Perquè “Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna” (Jn 3, 16). Aquesta és la novetat absoluta de l’evangeli, la seva característica pròpia: la revelació, la manifestació d’un Déu que estima el món, que ens estima, que ens ha creat per amor, per a ser estimats i per estimar. I aquest és el veritable fonament de la nostra esperança.
El papa Lleó deia el passat 3 d’agost a la multitud de joves congregats a Roma amb motiu del Jubileu dels joves parlant de l’esperança i citant a sant Agustí: “Què és, doncs, aquesta cosa tan esperada…? La terra? No. Quelcom que s’origina a la terra, com l’or, la plata, els arbres, les neus, l’aigua? Totes aquestes coses causen delit, són belles, són bones” (Sermó 313/F, 3). I concloïa: “Cerca qui les va fer: Ell és la teva esperança”. I afegia: “Mantinguem-nos units a Ell, romanguem en la seva amistat, sempre, cultivant-la amb la pregària, l’adoració, la comunió eucarística, la confessió freqüent, la caritat generosa”. És a dir, la nostra esperança és Jesús.
Molta gent fa propòsits en començar un any o un nou curs: fer gimnàstica, començar una dieta, estudiar una cosa concreta, etc. Són bons propòsits certament, però no són els propòsits de l’evangeli. Per a un cristià viure amb propòsit va més enllà d’aquests aspectes i d’altres que són bons, però que no són suficients. El nostre propòsit ha de ser viure l’amor, viure amb amor, i com a fruit de l’amor, l’esperança veritable. Ser portadors, ser missioners d’esperança, aquest ha de ser el nostre propòsit en començar aquest curs. Fem el que hem de fer, estudiar, treballar, la vida de família, la col·laboració a la parròquia o al moviment, però fem-ho amb amor, sent missioners d’esperança. Perquè aquest és l’únic propòsit vàlid per als que hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut (1 Jn 4, 16).