Publicitat
Opinió

La resistència de l’efímer

Salvador Cardús i Ros

El mateix pintor de l’anunci del Netol que el Diari de Terrassa ha fet famós, Josep Font, se sorprèn de l’interès que ha desvetllat la troballa a la Font Vella, del “rebombori mediàtic i institucional”, segons recollia el Diari.

I, és cert, som davant d’allò que en podríem dir una obra efímera –fins i tot en el seu moment, diu Font, a causa de la senzillesa dels materials emprats, s’havia de repintar cada dos anys–, però que ara ha adquirit un valor extraordinari, com a mínim, per tres raons que em proposo comentar.

La primera raó de l’interès per l’anunci del Netol, i la més òbvia, és per la sorpresa del descobriment. No era previsible que hi hagués res darrere els plafons dels anuncis dels darrers anys. I la troballa fa visible el que va ser una mostra de les primeres campanyes publicitàries de gran impacte al carrer, a la ràdio i a la televisió i que desvetllen un cert sentiment de nostàlgia. El personatge de Netol ens transporta, també, al dels pneumàtics Michelin, per exemple, i no costaria gens afegir-ne més i, de fons, recitar o cantar les sintonies que els acompanyaven. Com els de l’ara tan políticament incorrectes cançons del Colacao: “Yo soy aquel negrito…”, i les imatges colonials que l’il·lustraven –ara s’acusarien de racistes–; o el dels cafès La Estrella: “Vamos, chicos, al tostadero!”; o el de l’anís La Castellana: “El anís de España”; i òbviament, la Quina San Clemente i en Kino: “Da unas ganes de comer!”

La segona raó de l’atractiu de l’anunci ve del relatiu bon estat de conservació. Tot i el deteriorament, l’anunci es conserva prou bé per veure’l –i recordar-lo– complet. Un bon estat que, sabent que era pintat a mà i sense les eines i materials actuals, ens transporta al bon fer artesanal dels seus autors. Una bona feina manual que no sé pas si avui dia trobaríem gaires professionals disposats a repetir-la amb tanta precisió, capaços de fer-la en el temps que van trigar els Font, pare i fill i, és clar, pel preu que els en van pagar!

Però, des del meu punt de vista, l’enorme força de tot plegat prové de la contundent paradoxa que conté el descobriment: observar en viu la durabilitat d’allò que havia de ser efímer. Vull dir que aquest anunci no havia d’haver durat perquè la caducitat estava en la seva pròpia naturalesa. I si atrapa tant la nostra atenció, a més d’aquests records passats –per als qui ja tenim una certa edat, és clar–, és perquè s’ha conservat el que havia d’haver desaparegut. I, forçant una mica les coses, ens acosta a aquell art que es vol efímer en ell mateix, a vegades també l’art dit conceptual, i que a Terrassa ha tingut destacats representants com Jové –i les seves bosses d’escombraries–, Alabern, Miralda o Abad, i a qui, algun dia, caldria que la ciutat fes justícia!

Diu que el MNACTEC es planteja restaurar i museïtzar l’anunci. No tinc criteris per valorar-ne l’oportunitat. Un cop restaurat i museïtzat, però, es trencarà l’encant d’aquesta precarietat que ha sobreviscut més de cinquanta anys, la tendresa que provoca veure com allò que és vulnerable pot subsistir. És cert que, un cop destapat, l’anunci desapareixerà completament. Però si jo fos artista, el que suggeriria és que diàriament es fotografiés el seu ràpid deteriorament, fins a la total desaparició. I llavors, que el MNACTEC, amb les fotos, ens mostrés la recuperació de la veritable naturalesa efímera original de l’anunci.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top