Publicitat
Opinió

Tristesa, inutilitat, malbaratament

Salvador Cardús i Ros

Finalment, aquesta setmana ha començat la trinxadissa del que devia ser el darrer espai públic urbanitzat amb bells criteris estètics i racionals de la ciutat, amb la forta personalitat que hi havia donat l’arquitecte Ignasi Escudé i que, a més, era perfectament funcional per a l’ús que se’n feia.

Parlo del passeig del Comte d’Ègara. Parlo d’un espai fins ara ben endreçat, bonic, que a més ens permetia fer memòria d’una Terrassa que a hores d’ara ja és ben poc reconeixible. Parlo del respecte a obres que haurien d’estar protegides pel catàleg del patrimoni arquitectònic. Per cert, el Passeig no n’estava, de protegit?

Ja sé que de la trinxadissa en diuen remodelació, però és trinxadissa. I trinxadissa inútil. Només cal veure imatges de les primeres accions d’enrunament dels murs. Entristeix. Fa plorar. Enteneu-ho: hi tinc les meves primeres fotos de nadó, on surto amb la mare, en què els pares buscaven, a mitjans dels anys cinquanta, un espai digne. A més, és malbaratament pur i dur. És una obra absolutament innecessària. Si es volia convertir el vial nord del Passeig en una zona de vianants no calia desmuntar-ne l’estructura antiga. Es podia fer de mil maneres diverses, més econòmiques i, sobretot, respectuoses amb el dibuix harmoniós que tenia el Passeig.

Tot això, sense parlar de prioritats. Realment l’enderrocament del Passeig era una prioritat urbanística? No hi havia res més urgent, que fes anys que necessitava una intervenció municipal? Per què aquesta pressa per destruir més que no pas per construir? Per què es tarda més a refer el fustam de davant del Castell de Vallparadís, que fa anys que ho necessita, que a desfer allò que ningú no demanava? Per què tanta comèdia d’audiències públiques i de processos participatius, si llavors no s’escolta l’opinió dels professionals de l’arquitectura local ni dels terrassencs i es tira pel dret?

Sí: som uns trinxeraires. O més ben dit: ho sou! Es manté la llarga tradició de rebentar el que són signes d’identitat patrimonial i arquitectònica local. Durant el franquisme, per l’afany especulatiu, es van trinxar edificis d’un gran valor. Ara, es fa per un afany ideològic que, ridículament, en diuen urbanisme tàctic. Però en tots els casos és per aquest afany de deixar una empremta política a costa de menystenir i esborrar la memòria del passat. I encara una pregunta: com és que la resta de grups polítics no s’han posat les mans al cap? En què estaven pensant?

No tardarem gaire temps a lamentar-ho. L’experiment del Passeig, no en tinc cap dubte, d’una banda, quedarà a mig fer. N’haurem esquarterat la meitat. Tampoc no tinc cap dubte que no funcionarà, que no afegirà res per a l’ús ciutadà del Passeig. I és una evidència que si es vol mantenir endreçat, caldrà esmerçar-hi uns recursos que el Passeig actual no necessitava.

I apunteu-vos-ho: tampoc no tinc cap dubte que d’aquí a un temps, després de plorar ara la trinxadissa, algú parlarà de reconstruir-lo com havia estat. Per això, si tota la pedra que ara es traurà es pogués desar en algun magatzem –un material sòlid que ha durat el que no durarà el que ara s’hi col·locarà–, potser ens estalviarien de tornar a foradar les butxaques del pressupost públic, és a dir, les nostres butxaques.

Aquesta trinxadissa no us la perdonarem.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top