Els oficials de la construcció envelleixen, els joves no hi entren i el coneixement que sosté la qualitat de les obres s’està perdent. No és un debat laboral; és una qüestió de país, d’habitatge i de seguretat.
Hi ha realitats que, més que explicar-se amb dades, es veuen cada dia a peu d’obra.
El relleu generacional dels oficis vinculats a la construcció s’està esvaint de manera progressiva i sostinguda. I això, si no ho afrontem amb la serietat que mereix, no serà només un problema del sector: serà un fre directe a la qualitat constructiva, a la capacitat de produir habitatge i a la confiança de la ciutadania.
Vivim una paradoxa evident. En molts casos, els oficis s’han revaloritzat econòmicament. Però socialment i culturalment, aquesta revalorització no ha arribat amb la mateixa intensitat. Durant dècades, s’ha instal·lat un missatge pervers: treballar amb les mans era sinònim de fracàs.
El “si no estudies, acabaràs a l’obra” ha fet molt de mal. I el resultat és el que tenim avui: una escassetat crítica de professionals qualificats i una piràmide d’edat que no admet maquillatge.
Una crisi de relleu que va més enllà del sector
La construcció és una combinació exigent de tècnica, responsabilitat, criteri i experiència. L’ofici no és una tasca repetitiva ni un coneixement que es pugui aprendre només en un manual. És mirada, hàbit, anticipació d’imprevistos, resolució en temps real.
És allò que fa que una instal·lació funcioni durant anys sense sorpreses, que un remat quedi bé i duri, que un detall constructiu no acabi derivant en una patologia.Quan aquest coneixement no es transmet, es perd. I quan es perd, el que es debilita no és només la productivitat: es debilita la qualitat.
El buit que omplen els “falsos professionals”
La demanda és alta i l’oferta qualificada és baixa. En aquest escenari, és inevitable que aparegui un fenomen preocupant: la proliferació de persones que es presenten com a professionals sense tenir la formació ni l’ofici.
Això té un doble impacte. D’una banda, perjudica directament el client —famílies, comunitats, empreses— amb sobrecostos, conflictes i incidències que podrien evitar-se. De l’altra, embruta la reputació del conjunt del sector, perquè la feina ben feta és silenciosa, però la mal feta fa soroll i genera desconfiança.
I així entrem en un cercle viciós: menys prestigi, menys vocacions; menys vocacions, més escassetat; més escassetat, més intrusisme; més intrusisme, pitjor reputació.
Qualitat constructiva i habitatge: la cadena és fràgil
Parlem sovint d’habitatge com si tot depengués de sòl, normativa i finançament. Són factors clau, sí. Però hi ha una veritat operativa que es diu poc: sense oficials qualificats, el sistema d’habitatge no escala.
Quan falten paletes, instal·ladors, especialistes en acabats o perfils tècnics d’obra, el ritme d’execució baixa. I quan el ritme baixa, passa tot el que ningú vol:
- s’allarguen terminis,
- pugen costos,
- es tensionen contractes,
- i creix el risc de rebaixa de qualitat (per pressa, per rotació d’equips o per manca de mans expertes).
Aquest és el risc estructural: no només fer menys, sinó fer pitjor. I això, en construcció, sempre acaba sortint car.
Per què els joves no hi entren?
Dir que “els joves no volen” és una lectura massa còmoda. El problema és més profund i té a veure amb com s’ha percebut l’ofici: dur, poc reconegut i amb recorregut limitat.
A això s’hi suma una orientació acadèmica que, durant anys, ha empès cap a itineraris universitaris com a única via d’èxit, deixant la formació professional i els oficis en un segon pla.
També hi ha un factor de desconeixement.
La construcció actual és més especialitzada, més tecnificada i amb més cultura de procés del que sovint s’imagina. Però aquest relat no ha arribat amb força als joves ni a les famílies. I quan no es coneix una oportunitat, difícilment es tria.
Dignificar no és fer propaganda: és posar estàndards
Recuperar el relleu generacional no va d’eslògans. Va de fer coses concretes:
- Explicar la veritat de l’ofici: hi ha exigència, sí, però també hi ha demanda, estabilitat i una carrera professional real per a qui es forma i es fa especialista.
- Professionalitzar l’entrada al sector: aprenentatge en entorn real, amb tutela, amb cultura de qualitat i seguretat. Sense això, no hi ha ofici: hi ha improvisació.
- Reforçar el reconeixement social: no com a nostàlgia, sinó com a valor productiu. Un bon oficial no és “mà d’obra”: és capital tècnic.
El futur també es construeix
La construcció no és només un sector econòmic. És la infraestructura quotidiana de la vida: casa, escola, empresa, carrer. I per això la pregunta és tan simple com contundent: qui farà les obres d’aquí a deu anys? Qui garantirà que el que es construeix aguanta, funciona i és segur?
Si no tornem a fer atractiu —i respectable— el camí de l’ofici, la manca de relleu deixarà de ser una preocupació interna i es convertirà en un problema de país.
