"Als meus poemes, hi guardo tresors"

La Núria Albertí va néixer a Alacant un any que s’estima més no revelar, però ja fa molt temps que va venir a viure a Catalunya i ara és veïna de Sabadell. La Núria va treballar d’enginyera fins que va decidir donar-se una oportunitat i dedicar-se a allò que ella sempre s’havia sentit, escriptora. Ara fa poesia infantil i ensenya els nens, a les escoles, a gaudir dels versos.

Que no vulgui dir quina edat té, és coqueteria?
Diguéssim que és herència genètica i coqueteria (Riu.). El que podríem dir és que fa dotze anys que em dedico com a professió al món de la poesia per a nens.

Però vostè és, ni més ni menys, que enginyera industrial.
Era molt bona estudiant i vaig acabar cursant enginyeria. Però ja des de petita, quan algú em preguntava què volia ser de gran, sempre deia que escriptora. De sempre que ho he tingut claríssim.

En quin moment va decidir dedicar-se del tot a la literatura?
D’enginyera, vaig treballar-ne durant set anys. Viatjava i feia ponències en anglès davant de moltíssimes persones. Però als aeroports, als hotels, sempre trobava temps per posar-me a escriure. Llavors tenia una feina de molts diners en un lloc molt ben considerat.

Fins que un dia...
Doncs hi va haver un moment en què per diverses circumstàncies no volia seguir amb aquella feina. I llavors el meu marit, que també és escriptor, em va dir una frase que per a mi va ser brutal. Em va dir: ‘Núria, per què no et dones una oportunitat?’

Però, Núria, una cosa és ser escriptora. Una altra és escriure per a nens. I encara una tercera és dedicar-se a la poesia infantil. Com s’hi va acabar especialitzant?
En gran part va ser perquè quan la Joana Raspall (una prolífica i referent autora de literatura infantil i juvenil, que ens va deixar l’any 2013) va complir 100 anys, vaig tenir la sort de coincidir amb ella. Jo li vaig comentar que escrivia poemes per a nens i ella em va dir: “Tu has de seguir per aquí”.

Ara ja té una dotzena de poemaris infantils publicats en català. Un dels últims és el que es titula “Els meus primers haikús” (El cep i la nansa, 2017). En pot llegir un?
Els haikús són poemes japonesos. Del que es tracta és de fer fotografies, però usant les paraules. I d’aconseguir-ho només a partir de disset cops de veu. Per veure la foto que el haikú ens suggereix, però, hem de tancar els ulls.

D’acord, vinga.
Aleshores jo dic en veu alta: “L’arc de Sant Martí /s’ha trencat en bocinets / per sobre del prat”. Oi que ens ha vingut una imatge al cap?

Vostè fa tallers de poesia a escoles (nuriaalberti.wordpress.com). Com reaccionen els nens quan els llegeix haikús com aquest?
Amb la sorpresa de veure que al pot petit hi ha la bona confitura. El que la poesia pot aportar els infants és això, la capacitat de sorprendre’s. Perquè la majoria d’ells no saben que els agraden els poemes. A més com que les poesies són més curtes que les novel·les, s’hi poden acostar millor.

Llegeixi un altre dels seus poemes. Un que l’hi agradi molt...
Potser aquest que es diu ‘El tresor” i que fa: “En la sorra, /amagat, / hi ha un tresor /oblidat / No hi ha dracs / que el vigilin. / Ni pirates / que desfilin./ No té clau/ No té pany / Tampoc és / cap parany. / El secret / que el fa obrir / és que vagis / a dormir”.

Segur que ha de ser més difícil del que sembla escriure un poema per a nens.
Qui pensi que no, que provi de fer-ne un. A veure si se’n surt!

Quines aptituds s’han de tenir?
Penso que sensibilitat i capacitat d’observació. I també memòria. Jo per exemple em ser posar molt en la manera com em sentia quan tenia 8 anys. I també sé imaginar el filtre que tens quan ets un infant i veus les coses amb ulls de nen. A més els meus poemes em serveixen per guardar tresors, els meus records de quan era nena.

Mira el passat, doncs, quan escriu. Però de vegades mirar cap al passat fa mal, és dolorós.
Pot ocórrer, clar. L’altre dia parlava precisament amb el meu marit d’aquest tema. De la capacitat de morir cada dia, o sigui, de renovar-nos cada dia, i de no carregar amb certs records dolorosos. Jo penso que la vida té etapes i a cada una d’elles has de reinventar-te i després has de començar a treballar-hi la il·lusió. Perquè a la vida, o et renoves a cada etapa, o has mort.

Quina edat és bona perquè els nens comencin a llegir poesia?
Des que estan a la panxa mateix de la mare! Recordo que quan em vaig quedar embarassada, vaig començar a buscar cançons de bressol i no hi havia manera de trobar coses que no fossin massa ‘nyonyes’. I llavors el meu marit em va dir: ‘Nena, tu no ets poeta? Doncs per què no les fas tu les cançons? I així va néixer el llibre “Poemes i cançons de bressol”.

Llavors diu que vostè ja li cantava cançons al seu nadó quan encara estava a la panxa?
I tant! De vegades anava al cotxe sola i cantava a tota castanya! I li parlava tot el dia. Li deia... ‘ara anirem a la piscina”, per exemple. I què va passar? Doncs que arran d’aquella bogeria meva, els meus fills, amb dos anys, tenien un vocabulari absolutament excel·lent.

Tenir uns pares escriptors segur que hi va ajudar bastant...
No es pensi (Riu.). Jo estic convençuda que cal desenvolupar el llenguatge dels nens des del primer moment. Quan cap als 3 anys el meu fill va començar el ‘cole”, era dels petitets de la classe. I jo pensava: ‘Mare meva, allà, amb nens tan grans...”. Però llavors em tranquil·litzava saber que ell es defensaria amb les paraules. Perquè per molt gran que siguis, si no saps expressar allò que vols, doncs tens un problema a la vida. O no?