"Estem incapacitant als nostres fills"

L’any 2002, arrel del naixement del primer dels seus dos fills, Eva Millet (Barcelona, 1968) va començar a publicar sobre temes d’educació. El 2014 va obrir www.educa2.info, un blog que busca ser una finestra a aportacions diverses que ajudin a les famílies a educar els seus fills. En la mateixa línia, ha publicat dos llibres: “Hiperpaternidad” i “Hiperniños”.

Vostè és periodista. Quan va començar a especialitzar-se en temes d’educació i criança?
En tenir als meus fills. Dins d’aquest àmbit, sempre he intentat tractar temes diferents; buscar coses interessants de les que no se’n parlés gaire. Els reportatges costen molt de fer i em sabia greu que quedessin oblidats. Per això fa quatre anys vaig obrir un blog.

Sobre quines qüestions escriu?
M’he especialitzat en la hiperpaternitat. Fa 5 anys vaig escriure al suplement ES de La Vanguardia un article que es titulava “¿Debemos dejarlos en paz?”, que tractava sobre el tema dels hiperpares. Aquest reportatge va tenir molt ressò a les xarxes. També em van comentar que estava penjat en moltes sales de professors. Després en vaig escriure un altre que també va tenir molt èxit. Vaig pensar que allà hi havia un llibre. “Hiperpaternidad: del modelo ‘mueble’ al modelo ‘altar’” va sortir publicat el 2016.

Com diria que ha canviat la paternitat en els últims anys?
A través de la meva pròpia experiència com a mare, vaig començar a coincidir amb pares i mares sobreprotectors, que anaven tot el dia darrere del nen, que tot el dia parlaven del nen, que convertien tot el que feia el fill en una mena de símbol d’estatus dels pares... El nen s’ha convertit en el rei de la casa. Abans teníem fotos dels avis, els besavis... Ara hi ha cases plenes de dibuixos i fotos del fill. Hem passat d’un culte a l’avantpassat a un culte al descendent.

I això és el que s’anomena hiperpaternitat?
La hiperpaternitat és una paternitat exagerada; una atenció excessiva al fill. No l’hem de desatendre però l’hem de deixar una mica més a seu aire. Els nens, avui dia, ho tenen tot planificat. Tenen agendes de ministres i poc temps lliure per jugar. Se’ns ha fet creure que per ser bon pare has de resoldre sistemàticament els problemes dels fills perquè no s’equivoquin i no pateixin. Amb aquesta sobreprotecció estem incapacitant als nens. Els fills d’hiperpares són persones que no saben resoldre per si mateixes els problemes quotidians de la vida.

Els hiperpares també acostumen a qüestionar el paper de l’escola?
Sí. Abans el mestre sempre tenia la raó; ara l’alumne sempre té la raó. Hi ha pares que van a l’escola a queixar-se quan posen una falta als fills o van a reclamar el telèfon mòbil del nen quan el mestre li ha pres per utilitzar-lo quan no tocava i fins i tot amenacen a l’escola amb denúncies. Les famílies i l’escola han de col·laborar però hi ha pares que creuen la línia vermella.

Per què es tendeix cap a aquest model de criança?
Hi ha molts factors. Un d’ells és la demografia. Cada cop tenim menys fills, els tenim més tard, hem tingut molt de temps per pensar com seran aquests fills i per idealitzar-los. El fill s’ha convertit en un bé escàs i en un signe d’estatus teu: el que fa el teu fill és un reflex de tu mateix. A més, estem en uns temps de molta incertesa, el tema laboral està difícil i els pares tenen molta angoixa per saber si els seus fills se’n sortiran.

Fins a quin punt és quelcom estès a Espanya?
Abans, aquests nens sobreprotegits, que no deixen de ser una mica els nens mimats de tota la vida, eren pocs. Ara els que són pocs són els altres. Aquest model de criança és cada vegada més comú entre les classes mitjanes i altes. Als Estats Units se’n va començar a parlar a finals del segle passat, quan la primera fornada de “milennials” va arribar a la universitat i els pares els omplien els formularis i demanaven estar a les entrevistes d’admissió. Allà, actualment és el model dominant; aquí té cada cop més força.

Com afecta aquest model de criança als fills?
Hi ha moltíssima pressió per ser el fill perfecte. Els pares posen totes les seves expectatives en els fills, volen que siguin uns genis, i els diuen que són meravellosos. Els nens pensen que són molt especials i que estan destinats a fer grans coses però no tenen les eines per fer-ho, no poden aconseguir certes coses per si mateixos, ja que sempre han tingut als pares al costat, resolvent-los tots els problemes. També es parla de nens tovets: infants que a la mínima de canvi, si tenen algun contratemps, s’enfonsen. A Espanya, segons un estudi del Pla Nacional sobre Drogues, entre el 2016 i el 2017 un de cada sis menors va prendre ansiolítics per calmar les tensions davant d’un examen o una ruptura sentimental, coses que ens han passat a tots. Per primera vegada aquest psicofàrmac superava a l’alcohol i al tabac en quant a edat d’inici, situant-se entre els 13 i els 14 anys. La baixa tolerància a la frustració és una característica d’aquests nens.

Com podem revertir aquesta situació?
Hi ha una certa tendència a convertir-se en un hiperpare o una hipermare. Jo sóc molt més hipermare que la meva mare. Si veus a una mare que acompanya a la seva filla als exàmens de selectivitat, li prepara entrepans i li porta bolígrafs de recanvi, pots arribar a pensar que és millor mare que tu i que potser tu també ho hauries de fer. Hi ha un efecte contagi. Per revertir aquesta tendència ens hauríem de relaxar tots una mica, baixar la intensitat de la criança, treballar els límits, confiar més en els nostres fills, i observar-los però no intervenir a la mínima de canvi perquè si no els nens no aprendran a sortir-se’n per si mateixos.