Els saltirons d’un pallasso que fa vuitanta anys que dona voltes

L’any 1942, un pallasso nou de trinca va començar la seva carrera donant voltes i saltirons a un aparador d’una botiga dedicada a la venda i reparació de màquines d’escriure. No estava sol, en els seus inicis i l’acompanyaven altres ninots. Però ara, vuitanta anys després, aquest pallasso, més vell i castigat per algun atac d’alguna arna i més amagat que llavors, continua al peu del canó, a una ubicació diferent de la inicial. Aquell 1942, es va inaugurar a la Rambla d’Ègara una botiga, concessionària d’una reconeguda marca de màquines d’escriure com era Hispano Olivetti. Era Casa Vilanova, un establiment amb entrada per una porta com les d’abans i amb un aparador on, sempre atent, aquest pallasso podia ser accionat per un botó a l’estil dels timbres i donar unes voltes, per a gaudi dels més menuts. Pels infants, era irresistible fer-lo saltar quan passaven per davant de l’aparador. Actualment, la botiga ja no està a la Rambla, a l’alçada d’on hi havia el cinema. Ara roman al carrer Doctor Ullés on, encara, es pot fer saltar al pallasso. Manel Salmerón, la persona que regenta en aquests moments la botiga, des de fa uns vuit anys, recorda que “el senyor Vilanova era molt creatiu i li agradava posar coses a l’aparador per cridar l’atenció”. Tenia, a més del pallasso, alguna mena de titella que es movia amb uns fils, però “el que es va quedar i el que coneix tothom és el pallasso”, explica.

Estan amagats

Tot i que ara, diu “estem amagats”, després del trasllat de la botiga al carrer del Doctor Ullés, sempre passa algú que recorda haver tocat aquell botó per veure els saltirons del pallasso. “Són gent gran que quan passen per davant de la botiga, s’adonen que hi ha el pallasso i expliquen als seus fills de quan estava a la Rambla i el movien i els hi fa il·lusió”, explica Salmerón. Van haver de canviar de local perquè “el lloguer era molt alt i no ens sortien els números” i afegeix que “no és el mateix estar a la Rambla”. Per això diu que ara és com si estiguessin amagats. Avisa que “quan em jubili això se n’anirà en orris”. Explica que “encara reparo màquines d’escriure, perquè sobretot hi ha gent gran que no s’ha adaptat a la informàtica” i subratlla que “és una feina que he fet tota la vida”. És el mateix pallasso de llavors, quan es va inaugurar la botiga, l’any 1942. “Amb un transformador que el fa moure i la seva fusta” que i fins i tot “ha agafat alguna arna i l’intento restaurar”, assegura Salmerón. Mai li han intentat comprar el pallasso, diu Salmerón, i tampoc sabria “quin preu posar-li”, però té clar que, quan es jubili, d’aquí a pocs anys, el “portaré al Museu de la Ciència”. Considera que un objecte com aquest, “és millor portar-lo a un lloc on tothom el podrà veure i que estarà allà tota la vida”.

Situació geogràfica

La situació geogràfica actual de la botiga no promou tant el pas de nens que vegin el pallasso i el vulguin veure fent els seus saltirons, aquelles voltes que, repetidament, des de fa vuitanta anys, executa amb una disciplina que frega la perfecció. “Ja no venen tants nens a fer saltar el pallasso perquè estem una mica amagats”, reitera, i assenyala que, a més, “molta gent ja no el recorda”. Explica que, l’actual ubicació de l’establiment no és en “un carrer comercial i no passa tanta gent, però hi ha gent que quan el veu” fa un retorn al passat. El pallasso no ha passat per milers i milers de mans, però sí que, milers i milers de terrassencs, l’han fet saltar.