Josep Ballbè i Urrit
Aquesta dita no és gaire coneguda. Fa referència a quan apareixen persones o idees noves amb aires de canvi.
En principi, no tenim a prop cap consulta electoral: ni autonòmica, ni espanyola. En tot cas, abans d’un any, ens citaran per a les municipals... Tal vegada el perfil que em preocupa menys, dins l’entrellat global que plantejo avui. En l’àmbit de proximitat, sembla que els acords de progrés són més fàcils.
La política nacional simbolitza una picabaralla contínua entre PP i PSOE, sense cap gran pacte d’estat. Ni fets tan complexos i decisius com la pandèmia, la guerra d’Ucraïna o la crisi energètica han ajudat a capgirar pas res. I, en l’àmbit català, fa més de quinze anys que el motor es veu grimpat i tenallat pel personalisme de convergents i republicans. Mai no es posen d’acord en res, llevat de conservar la trona d’un munt de càrrecs subalterns prou ben remunerats. Al meu entendre, no tenim ni un sol polític amb perspectiva de servei social i compromís d’estat, de cara a avançar realment. A més, tot indica que els flipa la fórmula de nomenar gent amb motxilles judicials pendents. Així, mai no estan concentrats en el que pertoca. El darrer cas concret de Laura Borràs no fa altra cosa que confirmar-ho. Au va!
Els serrells derivats del caòtic, trist, patètic i malaguanyat 1-O costarà molt de redreçar-los. Les mateixes declaracions d’algun alt directiu de totes aquelles empreses que es van endur la seu social a altres autonomies així ho confirmen... Per tot plegat, doncs, insisteixo en una regeneració total i absoluta de “personal” dirigent. Hi ha massa rostres aferrats, fa anys i panys, que ja ens han demostrat on poden arribar. Orientats a viure bé ells i a prioritzar interessos personals. No precisament a assolir objectius reals de millora ciutadana i social.
Per això, insisteixo a exigir canvis legals imminents i clars. Encetant-ho –entre altres mesures– per limitar els nomenaments a un màxim de dues legislatures, decretades per llei. Renovar-se o morir! Hem d’aplicar el bisturí regeneracional. Cal total transparència, humilitat, proximitat... i sous ajustats a la dedicació i competències concretes en la gestió. El grau de “contaminació” de tanta gent “endollada” que s’hi repenja es va fent cada cop més i més acomodatici. En vuit anys, hi ha temps sobrat per a oferir resultats. No sent així, el món polític esdevé un autèntic “can pixa”. No hi ha dret. L’aigua del càntir ha de mantenir la puresa i frescor de per vida.
