Publicitat
Terrassa

De qui va ser culpa la desgràcia del 1962?

L’aiguat torrencial, mai vist fins aquell moment, va ser el detonant de la desgràcia. Però l’aigua no va ser l’única culpable

La nit del 25 de setembre de 1962 va tenir conseqüències devastadores per la ciutat / isidre nogués

Bernat Pizà Castella, professor d’Història-Centre d’Estudis Històrics de Terrassa

Evidentment, l’aiguat torrencial, mai vist fins aquell moment, va ser el detonant de la desgràcia. Però l’aigua no va ser l’única culpable: Entre 1940 i 1962 la població de Terrassa va augmentar més del doble. D’uns 40.000 habitants va passar a més de 100.000. La principal causa era la immigració provinent del sud d’Espanya, persones extremadament pobres que fugien de la seva terra per motius econòmics i polítics.

Malgrat les dificultats existents a la Terrassa de postguerra, la ciutat era un pol d’atracció. El tèxtil rutllava, hi havia feina i la ciutat oferia unes oportunitats molt més esperançadores que les de l’Andalusia rural, sotmesa a la pobresa, el control social i al caciquisme més extrem.

Ara bé, el periple que havien de seguir els nous nouvinguts no era fàcil. Solia seguir un patró similar: primer, una habitació rellogada o la casa d’algun familiar i passat un temps, la compra d’un terreny per anar construint, un mateix i a poc a poc, la pròpia casa.

El resultat eren barriades senceres sense les més mínimes condicions per una vida digna, com lavabo, llum, ventilació, aigua corrent i clavegueram. Alguns d’aquests habitatges eren construïts a la llera de la riera de les Arenes, una zona inundable, on els terrenys eren més barats.

Mai Terrassa havia crescut tant en tan poc temps. Ca n’Anglada, una antiga zona agrícola que l’any 1945 tenia només 4 veïns registrats, cinc anys més tard arribà a 800 habitants i el 1955 rondaven els 5.000. Però també cal dir que aquests barris estaven físicament separats de Terrassa. Per exemple, l’actual avinguda Barcelona, al seu moment era una gran zona sense edificar que separava la ciutat del barri de Ca n’Anglada, on era habitual l’expressió “anar a Terrassa”.

L’Ajuntament, responsable de la planificació i urbanització no va fer absolutament res. No cal indagar massa per conèixer el perquè. El franquisme era un règim que servia a les classes adinerades i terratinents i tot el seu entramat institucional responia a aquests interessos. La política fiscal beneficiava descaradament als rics i la política urbanística, també.

Els dos plans d’urbanització proposats durant els anys cinquanta van ser rebutjats a causa de les pressions que exerciren els terratinents. Per ells era molt més rendible seguir venent les seves terres com a urbanitzables encara que fossin en zona inundable.

Mentre els especuladors venien sense problemes terrenys per edificar just al costat de les rieres de les Arenes i del Palau, sense canalitzacions ni murs de contenció, l’extraradi va seguir creixent i creixent de forma descontrolada.

Quan arribà aquell tràgic 25 de setembre de 1962 va quedar al descobert aquesta criminal especulació dels terratinents i la seva convivència amb els governants polítics del moment. No faltem a la veritat si diem que la tragèdia s’hauria pogut evitar. Aquella nit va quedar al descobert la falta de protecció a la qual estaven sotmesos molts terrassencs degut a la política negligent de la classe dirigent. És evident que l’aiguat era inevitable, però amb uns límits de creixements definits, un pla urbanístic rigorós i una millor canalització de les rieres no caldria parlar de prop de mil persones mortes en tota la zona afectada.

L’aiguat va fer despertar en aquests barris una consciència i solidaritat col·lectives. Va ser el detonant del moviment veïnal i també impulsarà l’antifranquisme més organitzat, de la mà del PSUC i Comissions Obreres, entre d’altres. Terrassa esdevindrà “Terrassa la roja”.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top