Marcel Taló Mart, historiador-CEHT
Abans de l’arribada del ferrocarril l’any 1856, el trajecte entre Barcelona i Terrassa era una autèntica peripècia. Calia marxar de la ciutat comtal abans que sortís el sol i, si tot anava bé, s’arribava a Terrassa a l’hora de dinar. En paraules de Víctor Balaguer, hom acabava el trajecte “prensado, molido y angustiado”, no tant per la durada, sinó per les mil pegues del camí: esvorancs, torrents, la pols sufocant del camí i alguna tombarella protagonitzada pel carruatge. Com confirmava l’Ajuntament l’any 1832, “la villa de Tarrasa no está situada en camino ni carretera de tránsito”. L’experiència empitjorava de forma notable si el trajecte s’havia de fer precipitadament, com quan es tractava de fugir cames ajudeu-me d’un brot infecciós.
El 12 de setembre del 1821, el brigadier José Iglesias, resident a Barcelona, va arribar a Terrassa amb la seva família fugint de l’epidèmia de febre groga que assotava la capital. El viatge –de nit– fou penós i ple d’entrebancs, sí, però l’acollida i l’estada encara van aconseguir empitjorar el record del general.
En primer lloc, se li va manar tancar-se durant dues setmanes al Castell de Vallparadís, habilitat com a espai perquè els forasters que arribaven a la vila hi fessin quarantena. La mala sort fou que ja estava ocupat i tant Iglesias com la seva família van haver d’esperar més de sis hores al ras sota un sol de justícia i sense poder menjar res –ni ells ni cap de les altres famílies benestants barcelonines que també havien fugit de la capital. Després d’esperar durant hores i hores, va començar a ploure. Tant per protegir la família com l’equipatge, van decidir refugiar-se en un petit cobert ple de fustes apinyades, on també hi havia altres famílies esperant. Convindrem que agrupar en un espai petit i tancat un grup de gent que fuig d’un brot infecciós no és la millor manera de contenir la propagació de la malaltia.
[caption id="attachment_426974" align="aligncenter" width="700"]
El castell, l'any 1935 / Fons Ragon-AMAT[/caption]
Quan finalment el brigadier Iglesias i la seva família van poder entrar al Castell. la decepció fou majúscula. Tot i que li havien promès habitacions, servents i tots els auxilis, el panorama amb què es va trobar era ben diferent: un Castell “sucio en extremo y falto de todo”, tan sols amb l’ajuda puntual d’algun dels seus servents. La queixa formal que va presentar a l’Ajuntament denunciava la manca d’assistència mèdica –una de les seves assistents va haver de recular i tornar a Barcelona per ser atesa– i aclaria que la reclamació no era “ni para mi ni mi família, sino para evitar el que lo padezcan los que se presenten en lo sucesivo procedentes de parajes sospechosos”.
Un altre exemple de les males condicions d’acollida és el cas dels oficials de la Comptadoria de Crèdit Públic, un organisme que depenia directament de les Corts i s’encarregava de vetllar pel deute públic. També el 12 de setembre arribaven a Terrassa i, complint amb la normativa establerta, se’ls va obligar a fer la quarantena al Castell. En un ofici adreçat directament al batlle, Pau Busquets, apel·laven a “la responsabilidad en que nos hallamos de conservar los interesantes documentos y papeles que traemos con nosotros, y el acelerar la marcha de nuestras operaciones” i sol·licitaven “a la mayor brevedad nuestra trasladación a esta villa bajo la presentación de los pasaportes que acreditan nuestra sanidad”. En cas de no complir amb les seves demandes, “partiremos des de luego para Barcelona a hacer presente lo ocurrido, y pedir sobre VS toda la responsabilidad por los perjuicios”.
[caption id="attachment_426973" align="aligncenter" width="511"]
Les cartes de José Iglesias a la Junta de Sanitat de Terrassa / Fons Ragon-AMAT[/caption]
La junta de sanitat va reaccionar ràpidament i va buscar una solució per als oficials del crèdit. El 15 de setembre posava a la seva disposició el Mas de la Castlania, al carrer Serrano. Ara bé, els oficials no van quedar conformes i no van trigar a tornar a elevar una protesta per les males condicions en què es trobaven –”se nos trate como hombres y no se nos prive del auxilio”. En total, es tractava d’onze homes i només disposaven de sis matalassos, dotze llençols i dotze coixins. El 21 de setembre van demanar mantes per abrigar-se a les nits.
La història particular d’aquesta malaurada companyia concloïa el dia de Nadal del 1821, quan el “Diario de Barcelona” publicava una breu nota anunciant el retorn a la capital dels oficials del crèdit públic “vestidos de verde con láminas de papel mojado y nada más”.
L’arribada d’exiliats sanitaris
Ni molt menys fou un fenomen exclusiu de la febre groga. De fet, sobre el brot colèric del 1854, Baltasar Ragón se sorprèn del poc impacte que va tenir a Terrassa atès “el gros contingent de forasters que fugint de les poblacions apestades es refugiaren a la nostra vila”. Durant el brot del 1865, l’Ajuntament celebrava que “la inmigración de personas pudientes de la capital” hagués alleujat la misèria de les classes treballadores terrassenques obrint una subscripció benèfica.
