Quan la premsa no fa la feina, treballa per algú altre

[Marcel Taló Martí, Historiador-CEHT] A principis d’abril del 1974, la premsa local es feia ressò de la detenció de set joves acusats de pertànyer als cercles 1 i 2 de les Joventuts Comunistes de Terrassa. A la nota, basada exclusivament en les informacions facilitades pels inspectors de la Brigada d’Investigació Social, s’hi relacionaven els noms dels set detinguts i les circumstàncies especials que havien envoltat la detenció a la feina d’un dels joves, Valentín G. Saneufrasio. Sempre segons la nota, “emprendió una huida en el momento de ser detenido y al fracasar su intento se enfrenta a los funcionarios policiales, a los que agredió y contra los que opuso resistencia, teniendo que ser asistido en el Centro Médico de Urgencia uno de los inspectores”. Finalment, els set detinguts van ser posats a disposició del jutge, que va resoldre enviar-los al Dipòsit Municipal Carcerari. Uns dies més tard, el Comitè Central del PSUC de Terrassa feia circular un breu informe en què es denunciaven les greus tortures que havien patit els set detinguts. De fet, la versió sobre la detenció de Valentín G. Saneufrasio no tenia cap semblança amb la publicada al “Tarrasa Información”: “Valentín García (19 años). Detenido en el trabajo a tiros; al correr, tropieza con un policía que le zancadillea y cae al suelo, donde es salvajemente pisoteado en todo el cuerpo. En el Jeep le siguen pegando y llega a Comisaría sin conocimiento. Le arrastran por los pelos hasta el interior y le dejan detrás de una puerta que, cada vez que se abre, le da violentamente en la cabeza”. A la llum d’aquesta segona versió, el jove obrer no sols no havia agredit cap inspector, sinó que ni tan sols s’hi havia enfrontat, bàsicament perquè l’estaven tirotejant. De fet, era ell qui s’enduia la pitjor part, fins al punt de quedar estabornit al terra de la comissaria, després d’haver rebut cops i coces mentre el traslladaven. Uns quants anys enrere, l’octubre del 1967, l’alcalde Onandia va enviar un informe al governador civil sobre la manifestació del dia 27 al capdavall de la Rambla. La coneguda com a manifestació de les pedres s’havia acabat convertint en una batalla campal entre les forces de l’ordre i els manifestants, que van contestar als trets i cops de porra llançant contra la policia les pedres del llast de l’Estació dels Catalans. El resultat final: dos ferits greus, un d’ells ferit de bala, caps oberts, clavícules trencades, més de 20 policies ferits i 65 detinguts. L’informe de l’alcalde situava Joan Rofes, aleshores vicari de la parròquia de Sant Llorenç, com a participant actiu de la protesta. Més endavant, en el marc d’una entrevista sobre la seva trajectòria, el mateix Joan Rofes explicava que ell no hi havia participat pas, en la manifestació: “El dia abans ens vam reunir tots els capellans (jesuïtes, escolapis…) i ens vam plantejar si havíem d’ésser presents a la manifestació. Vam concretar que hi assistiríem, però no tots, perquè així hi hauria sacerdots a la parròquia en cas de detencions. Per sorteig va tocar d’assistir-hi a l’Alexandre García Durán i en Damià [Sànchez Bustamante]. Jo no vaig assistir-hi, no em va tocar” La crònica, publicada l’endemà mateix a la premsa, en feia un primer balanç: “En la refriega resultaron averiadas varias farolas, una cabina telefónica y los cristales de algún establecimiento y los coches de policía, viéndose precisados varios policias a recibir asistencia médica, a pesar de ir protegidos con cascos, así como también precisaron asistencia médica varios manifestantes y un redactor de TARRASA INFORMACIÓN”. És probable que el redactor de la notícia considerés que era molt més rellevant parlar dels quatre aparadors trencats i la cabina apedregada que del tret de bala que havia ferit un manifestant, però convindrem que no és exagerat desconfiar i pensar que la informació està intencionadament esbiaixada.