Marcel Taló Martí, historiador-CEHT
A finals de març del
1769, el
notari de la vila de Terrassa,
Josep Antoni Puig i Gorchs, estava tou com una figa. Feia més d’una setmana que notava molèsties a l’hora de pixar. En paraules seves, “quant orino me cou la via de la orina quasi al cap de la glàndula”. La situació era particularment dolorosa. A més, resulta que només tenia ganes d’orinar de dia mentre caminava, tot i que, per bé que s’hi posés, no aconseguia omplir ni una esclòfia de nou. No li queien més de dues o tres gotes. De nit, en canvi, mai en tenia ganes.
Fart de la situació, envià una carta a un
metge de Sabadell, que era parent seu, perquè hi posés remei. Fins i tot, en aquesta carta, Puig i Gorchs suggeria alguns possibles diagnòstics: “No sé si seria incendi d’orina”, proposava en primera instància; potser era un corriment d’algun humor provocat pel canvi d’alimentació durant la quaresma; o, tot i que aquest menys probable, que per algun motiu desconegut tingués “algun impediment que no em deixa tenir lo orifici lliure”. Gairebé suplicant-li que trobés ràpidament un remei eficaç, Puig i Gorchs s’acomiadava demanant al cirurgià que li fes arribar com més aviat millor unes píndoles mercurials o, en cas que fos necessari purgar la sang, la recepta més adient per fer-ho. L’objectiu era clar: trobar la fórmula “per poder orinar jo libre sens dolor”.
En aquella època, és a dir, a finals del segle XVIII, la qüestió sanitària a la vila era força escarransida, tant pel que fa a coneixements mèdics com pel que fa a equipaments sanitaris. Pocs anys abans (1767), els regidors de la vila certificaven l’existència de l’
hospital de Sant Llàtzer (situat on actualment hi ha el Mercat de la Independència), però denunciaven que amb les rendes que obtenia només cobrien la meitat de la despesa i que la resta s’havia d’aconseguir demanant almoina. A vegades no podien ni atendre adequadament els tres malalts que hi havia: tot i que hi havia habitacions suficients per separar les dones dels homes, no n’hi havia prou per aïllar els malalts contagiosos. Pel que fa a
Sant Pere, aleshores encara un terme independent, sabem gràcies a un qüestionari del 1770 que ningú havia estudiat medicina perquè, senzillament, havien deixat totes les preguntes sobre l’estat sanitari sense respondre.
[caption id="attachment_459060" align="aligncenter" width="509"]
Carta que va enviar el notari Puig i Gorchs amb els detalls del seu malestar / AHT[/caption]
Avui dia, un metge identificaria ràpidament el mal del notari Puig i Gorchs com una infecció d’orina i amb uns dies d’antibiòtics la cosa ja quedaria resolta. Però a finals del segle XVIII no es coneixia del cert ni la malaltia ni el remei. El cirurgià de Sabadell que el va atendre,
Josep Duran, va contestar ràpidament la súplica del notari enviant-li la recepta que li apagaria l’incendi d’orina: durant 9 o 10 dies seguits, cada matí hauria de prendre una infusió de fulles i arrels de malva, arrel de julivert, morella roquera i ortigues –tot de plantes amb propietats emol·lients, per desinflamar, bèquiques, per a la tos, i diürètiques, per netejar l’orina. És a dir, un aiguabarreig de remeis per intentar curar tots els mals del cos de cop. Si, tot i això, la cosa no millorava, hauria de repetir la rutina de prendre’s diàriament aquesta infusió, però aquesta vegada afegint-hi un polsim d’una barreja que, malauradament, en desconeixem els ingredients.
De les infusions a la penicil·lina
Entre la infecció d’orina del notari Puig i Gorchs i la descoberta de la penicilina l’any 1928 van passar moltes coses que van fer evolucionar la medicina. Ara bé, la nova teoria moderna no va arribar a substituir del tot la vella, que va resistir ben arrelada a l’imaginari i els costums populars. Més aviat hi va conviure. Per això no resulta estrany que un metge militar denunciés a mitjans de segle XIX “los prejuicios del charlatanismo en Medicina, más en tiempos de pandemia”, mentre hi havia qui repartia uns fulletons volants que recomanaven “un o dos trossos de sucre chupat amb esperit de vi y posat a la boca fins que sia fos” per afrontar el còlera.
Un altre exemple el trobem en un fulletó publicat l’any 1885 a Manresa sobre la sordesa. Cal fer un advertiment previ: el remei s’anunciava per curar la sordesa, no per provocar-la. Dit això, la recepta deia: “Pendre uns pochs escorpins, y ab unas estisores llevarás cap y cua, y pendrás una porció de ous de formiga, y posat en un plat ho farás cóurer ab oli comú, such de seba, aiguardent y ho farás bullir fins que el such de seba sia consumit, y ab dit oli untaras les orelles de dins”. No ho provin a casa.
