L’aventura d’obrir una botiga els diumenges

Marcel Taló Martí, historiador-CEHT

L’estiu del 1925 es va aprovar un decret llei que prohibia treballar o obrir la botiga els diumenges, en la línia del que ja s’havia establert l’any 1904. La majoria d’agrupacions patronals hi van reaccionar en contra, al·legant que la venda al detall dels botiguers locals en sortiria perjudicada, així com els operaris que reparaven maquinària industrial en casos d’emergència. Al cap d’un mes, la polèmica es traslladava a la premsa local, que publicava una forta discussió amb arguments a favor i en contra de la prohibició. Els partidaris d’obrir les botigues els diumenges ho argumentaven assegurant que “sense que es vulneri cap mena de llei humana ni divina, podem així defensar millor els nostres interessos”. Posaven l’exemple de Sabadell, en què gràcies a un acord entre les parts i la complicitat de l’Ajuntament, les botigues podien obrir els diumenges. En el fons, es tractava de defensar els comerciants locals i procurar que tot el que es gastés a Terrassa es quedés a Terrassa: “Aquella fira que tots els dimecres s’instal·la a la rambla d’Ègara lesiona moltíssim els nostres interessos. Entre una cosa i l’altra, mensualment deixen d’entrar en els nostres comerços un bon grapat de pessetes. I aquestes on van a parar? A fora de casa, entre les botigues de ciutats veïnes i de gent forastera que ve a vendre en aquella fira”. En aquest argument hi havia una certa trampa. Expressat d’aquesta manera, semblava que la fira s’hagués celebrat els dimecres sense comptar amb cap permís. En realitat, ja feia molts anys que la fira acostumava a fer-se els diumenges, però davant la prohibició de treballar, el ple de l’Ajuntament va votar per majoria (14 a 4) traslladar-la als dimecres (“debe restablecerse el antiguo mercado que de tiempo inmemorial se celebraba en esta ciudad los miércoles”, 21-01-1924). Tot i els intents de fer-la els dissabtes, finalment es va establir que se celebrés setmanalment els dimecres a la Rambla entre el carrer Major i el carrer de Blasco de Garay. Per poder mantenir la venda al detall el diumenge, la Unió Comercial –la patronal no tèxtil de Terrassa– va signar un acord amb el Centre de Dependents de Comerç al Detall –representant els treballadors i creat ad hoc per esquivar la normativa–, que constava dels següents punts: el diumenge tan sols es podria obrir quatre hores, una de les quals s’havia d’invertir en els deures religiosos dels dependents; els treballadors que obrissin diumenge tenien dret a un dia de descans durant la setmana i podien renunciar a treballar si ho avisaven amb 24 hores d’antelació. Tanmateix, la tardor d’aquell mateix any, tot plegat se n’anava en orris. “La Vanguardia” publicava una nota el 29 d’octubre que recollia que l’acord entre la Unió Comercial i el Centre de Dependents de Comerç al Detall quedava anul·lat per incompliment. La reunió extraordinària de la delegació local del Consell de Treball per tractar els acords entre patrons i dependents per obrir els diumenges s’acabava amb la derogació de l’acord (“i taxativament el d’aquesta ciutat”) i l’obligatorietat de tornar a fer descans els diumenges. L’argument per derogar l’acord era que el Centre de Dependents de Comerç al Detall no representava ni de bon tros la majoria dels treballadors del ram. En concret, i segons la premsa, aquest Centre s’havia constituït en un cafè públic, no tenia domicili conegut i dels 20 socis que eren només cinc o sis eren dependents al detall, mentre que la resta eren empleats d’un magatzemista a l’engròs (Josep Macies Marimón). Val a dir que la denúncia la van interposar onze comerciants, 21 dependents i l’entitat Centre de Dependents del Comerç i la Indústria de Terrassa (1913-1932), que no havia pogut participar en l’elaboració del pacte, tot i agrupar la majoria de dependents –no només al detall. Aquesta història, però, no va acabar aquí. Tot i l’anul·lació de l’acord i la prohibició rotunda del treball els diumenges, molts dependents van seguir obrint les botigues més o menys clandestinament, o això es desprèn de la nota d’un inspector de treball el juliol del 1926 acusant tots els empresaris de la ciutat que no s’estava complint fidelment la llei.