“Muncunill és l’essència del Modernisme, perquè té les formes modernistes però no els excessos d’ornamentació”. Amb aquesta frase, Lluís Rambla, arquitecte i Medalla d’Honor de la Ciutat, va sintetitzar la singularitat en les obres de l’arquitecte de referència a Terrassa. Una reflexió que vam poder escoltar dimecres a la Masia Freixa, on el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) va organitzar una taula rodona per aprofundir en la figura de Lluís Muncunill, a qui es dedica la 22a Fira Modernista. L’acte també va comptar amb les intervencions de Domènec Ferran, historiador i exdirector del Museu de Terrassa, Mireia Freixa i Serra, catedràtica del Departament d’Història de l’Art de la UB i besneta dels propietaris de la Masia Freixa, i Hubertus Pöppinghaus, arquitecte especialitzat en modernisme.
El debat va tenir lloc a la mateixa sala on des del mes d’abril es pot veure l’exposició “Muncunill, portes endins”, un desplegament de 12 portes que corresponen a 12 dels seus edificis. Aquests elements a peu de carrer han provocat reaccions com “aquesta porta és al carrer de sobre casa. Hi passo cada dia per davant i no hi havia parat atenció...”. Això condueix a la sensació, i d’això és del que es tracta, que a Terrassa estem envoltats d’un “toc de Muncunill”.
Durant l’acte, moderat per l’arquitecta Marta Peralta, es va reivindicar l’arquitectura subtil i elegant de Muncunill, que va saber interpretar les necessitats d’una ciutat en plena transformació. “L’aplicació del seu concepte de Modernisme auster, serè i amb sinualitats el va aplicar de manera magnífica al patrimoni industrial”, va subratllar Domènec Ferran.
L’arquitecte alemany Hubertus Pöppinghaus, especialista en modernisme, va remarcar que “se li atribueix a Gaudí l’ús de la volta de doble curvatura, però en realitat el primer a aplicar-la va ser Muncunill, al Vapor Aymerich, Amat i Jover. Però no era conscient del que acabava de fer. Ho va fer per impuls, perquè simplement quedava bé”.
D’altra banda, la Masia Freixa és un dels exemples més paradigmàtics del Modernisme. Sobre la joia terrassenca, Pöppinghaus va destacar “la llibertat que hi havia per començar a viure en una quadra, en un magatzem amb una altura enorme. Era un ‘loft’, un concepte que en aquella època ni tan sols existia”. Un altre dels trets característics que destaca l’historiador alemany és la coberta de teules blanques. “A més de ser estètica, també serveix per a reflectir la llum solar”, apuntava, tot afegint que “la Masia Freixa invitava a una vida a l’exterior, juntament amb la naturalesa”.
Per a Mireia Freixa, la Masia Freixa és “la casa més bonica del modernisme”. La historiadora expressava que, en aquell projecte, “es nota que propietari i arquitecte es van divertir”.
La lluita per salvar el Vapor Aymerich
La taula rodona també va servir per recordar la lluita per evitar l’enderroc del Vapor Aymerich, Amat i Jover. Lluís Rambla va relatar com, l’any 1974, quan es va conèixer que la fàbrica aniria a terra, “un col·lectiu d’arquitectes vam treballar per evitar-ho, parlant primerament amb les entitats culturals de la ciutat. La resposta va ser unànime. L’any següent, vam muntar una exposició itinerant amb fotografies del Vapor Aymerich i va ser quan la campanya es va estendre per tota la premsa”. Finalment, l’Ajuntament “va aconseguir aturar el pla de l’enderroc”.
