El xoc de les tasses de cafè sobre les taules, el vapor de la màquina de cafè i el rum-rum constant de les converses matinals marquen el ritme a la plaça de Mossèn Jacint Verdaguer, 19. “Un cafè amb llet, curt de cafè! I un entrepà de formatge!”, se sent demanar des de la terrassa mentre el sol ja comença a escalfar. Aquest és el batec diari de la Granja Catalana, un clàssic de Terrassa on, des de fa gairebé mig segle, la vida passa entre esmorzars, canyes i sopars informals.
Darrere la barra, el Joan Aguilar Pons, de 58 anys, despatxa comandes amb l’agilitat de qui porta l’hostaleria a la sang. No és estrany: va començar a remenar gots i plats en aquest mateix local quan només tenia 12 anys.
El negoci el va fundar el seu pare, Joan Aguilar Troya, l’any 1976. Aquell any de transició, el pare va apostar per un concepte aleshores innovador a la ciutat: una granja. S’inspirava en els locals barcelonins on les dones podien anar a berenar tranquil·lament juntes, un oasi en una societat on els bars eren territori gairebé exclusiu dels homes. Tot i que, curiosament, el permís de la prefectura de policia de l’època incloïa una clàusula inversemblant que prohibia contractar dones per atendre el públic, si no eren de la família. Els temps, però, canvien, i el local ho ha fet amb ells.
L’evolució del bar ha anat de bracet amb els canvis d’hàbits de la gent. El Joan recorda perfectament com, als inicis, el gran reclam era la xocolata, la nata i els famosos suïssos, que congregaven grups de senyores cada tarda. Avui, la radiografia és ben diferent i el costum de sortir a berenar va a la baixa. “Ara la gent es cuida més, abans la gent era més de nata i suïssos”, comenta el propietari.
Per adaptar-se a aquesta nova realitat, l’oferta s’ha transformat. El bar s’ha especialitzat en els celebrats biquinis de pa de coca, torrades gratinades i hamburgueses, tot acompanyat d’una bona tirada de cervesa i, cada cop amb més força, de copes de vi.
Una clientela fidel
La clientela és d’allò més heterogeni. A les taules hi conviuen els clients de tota la vida amb aquells que només hi estan de pas. El jovent també hi té el seu espai, especialment els divendres, tot i que el Joan somriu i nota ràpidament que “quan hi ha exàmens no venen tant”.
La duresa del sector de l’hostaleria és innegable i requereix dedicació absoluta. Aguilar admet que és una feina molt lligada, però alhora assegura que li agrada molt el contacte diari amb la gent i amb els cuiners. Pel que fa al relleu generacional, de moment no està assegurat, com en tants altres locals històrics de Terrassa. La seva filla, de 18 anys, tot just ara comença la universitat. Joan Aguilar no desitja que hagi de dedicar-se a una professió tan lligada, però sap que, si mai ho necessita, ja té un negoci sòlid i muntat que pot continuar. “Però l’hostaleria cada vegada és més dura”, avisa.
Mentrestant, la Granja Catalana encara és un punt de trobada, un espai on les converses flueixen i on batega l’autèntic cor de la ciutat.
