Què significa realment "ser de Terrassa"? Per a molts, la identitat egarenca s'associa de manera gairebé automàtica al passat industrial, al modernisme del centre, a la tradició castellera o a l'elit de l'hoquei herba. No obstant això, per a qui va créixer fa dècades als barris de la perifèria, la vivència de la ciutat era una de molt diferent: una realitat marcada per la distància física i social, on la "ciutat gran" quedava lluny i el barri ho era pràcticament tot.
Aquest és el fil conductor i la gran reflexió que deixa el pas de l'humorista i comunicador Òscar Andreu (Terrassa, 1975) per la segona temporada d'Arrelats, el pòdcast d'El Foment conduït per Andreu Juanola. En un format dissenyat precisament per explorar els orígens dels seus convidats, l'humorista egarenc ofereix una radiografia de la Terrassa de fa 40 anys, demostrant com la geografia urbana modela la identitat i el sentit de pertinença.
La síndrome de l'impostor i el pregó descartat
Aquesta desconnexió d'origen explica una de les confessions centrals de la conversa: per què Òscar Andreu no voldria ser el pregoner de la Festa Major de la seva ciutat natal, tot i que reconeix que tampoc li han ofert mai. L'humorista reconeix, amb el seu habitual to irònic, que no acostuma a patir mai la síndrome de l'impostor ("la qual cosa em converteix una mica en un cretí"), però admet que en allò que respecte a Terrassa, sí, tot i que es presenti com a terrassenc
A Andreu li "atabala" la idea del fer el pregó perquè considera que fa prop de trenta anys que no viu a la ciutat i que li falta "aquest punt d'arrelament" vital. Per a ell, el pregó l'ha de signar algú que hagi viscut la ciutat de debò i des de dins, i no pas algú que hi va créixer des dels marges. De fet, recorda com de petit la Festa Major de Terrassa li quedava aliena, reduïda pràcticament a anar a veure els focs artificials l'últim dia, mentre que la vida comunitària i festiva real es feia a la festa major del seu propi barri, on tenien la fira a tocar. Per anar als concerts del centre o a veure els Minyons calia fer-se gran i fer un pas que, durant la infantesa, no era tan senzill.
La geografia dels marges
Això és perquè la Terrassa d'Òscar Andreu no s'entén des del centre, sinó des d'un periple constant pels barris perifèrics. Va néixer al carrer de Sant Damià, a Ca n'Anglada —"un d'aquests barris que de tant en tant surt a les notícies per batusses o problemes amb la immigració"—, i posteriorment per Can Tusell, on va créixer, pel barri d'Egara, i pel Pla del Bonaire.
En aquella dècada dels 80, Terrassa no era el lloc on es vivia el dia a dia, sinó un fons sonor i una destinació a la qual s'havia de fer un "cert esforç" per anar-hi: "Calia agafar un autobús o baixar a peu fins a la Rambla o el Centre per anar a la Mútua, als cinemes, a les màquines recreatives del New Park o als concerts del Festival de Jazz", explica.
L'entorn de joc d'aquells nens, en aquest cas els de Can Tusell, tampoc eren els parcs urbans ni les instal·lacions esportives. L'hoquei herba, per exemple, Andreu confessa que li quedava "llunyíssim" i que no "ha vist mai cap jugador d'aquest esport a la seva vida". En canvi, la seva ciutat eren els polígons industrials i la Riera de les Arenes, que funcionava "com un abocador d'època on podies trobar des d'un cotxe o una rentadora abandonada" fins a escenes dignes d'una pel·lícula de successos. Aquella riera era l'espai d'excursió i de descoberta diària per a la colla del barri.
Aquest contrast geogràfic i social tenia, a més, una frontera gairebé irreal: Can Tusell es troba a pocs tres-cents metres de Matadepera. Com sintetitza el mateix Andreu, la realitat del seu barri feia que "el PIB per càpita més alt de Catalunya fregués directament amb un dels més baixos", mentre que cap al nord l'únic que hi havia era "l'abisme de Helm i Manresa".
La cultura gratuïta, el primer cigarret i la Renfe
Parlar d'aquesta escletxa no implica ressentiment, sinó una presa de consciència de com l'accés a certs serveis pot canviar la trajectòria d'un jove de barri. Andreu destaca que les activitats extraescolars van ser la seva via de sortida per connectar amb la ciutat, en concret el bàsquet i el seu club, el Bon Aire, i recorda com als 12 o 13 anys la cultura en català li va arribar a través d'allò que era gratuït i accessible: les actuacions de titelles d'Òmnium Cultural o els concerts al carrer del Festival de Jazz. De la mateixa manera, rememora com va provar el seu primer cigarret als 14 anys obligat per en "Jim" u noi gran del barri, abans de fer-se fumador habituat durant la Selectivitat.
D'aquesta mateixa consciència de classe en deriva la seva reivindicació actual sobre les infraestructures. Andreu aprofita la conversa per reclamar una gestió pròpia i digna de la línia de Renfe entre Manresa, Terrassa i Barcelona per garantir trens nous i freqüències dignes, evitant que els treballadors perdin hores de vida en cues d'autopista.
De la realitat passada a la icona del territori: el Viandox
Durant el tram inicial del programa, on Andreu Juanola demana als convidats un objecte representatiu del seu lloc d'origen -novetat d'aquesta segona temporada-, resumeix a la perfecció aquesta dualitat entre la memòria d'un barri dur i la voluntat de no estigmatitzar-lo.
Òscar Andreu conserva al seu despatx un retall del Diari de Terrassa de l'any 1990. El titular deia: "Un grup de joves de Can Tusell piden mejoras sociales". A la fotografia hi surt ell mateix, amb la seva colla d'entre 9 i 15 anys, mostrant una safata plena de xeringues d'heroïna que els mateixos nens havien recollit del terra del barri per protestar davant uns periodistes. Va pensar a portar aquest retall al pòdcast, però va preferir no fer-ho per no donar una imatge estigmatitzada d'un barri d'habitatges socials que ha anat a millor i on encara avui hi viuen la seva mare i el seu germà.
En el seu lloc, el símbol que finalment va triar per representar el seu lligam amb Terrassa va ser un bot de Viandox. Amb el seu humor característic, Andreu va definir aquesta salsa de reducció de carn —present a tots els Frankfurts de la ciutat— com el vertader element d'unió entre tots els terrassencs, independentment del barri d'on vinguin, i una experiència que compara, des de la broma, amb "menjar-li el cul a un bou". Una picada d'ullet quotidiana per tancar una conversa que demostra que l'arrelament no sempre s'escriu des dels llocs oficials, sinó des de la memòria dels carrers de la perifèria.
