Quan la competició esportiva no té límit d'edat

Quatre esportistes terrassencs al voltant dels vuitanta anys continuen participant en cites estatals i internacionals a un destacat nivell

Publicat el 18 d’abril de 2026 a les 08:53

El procés d’envelliment a les persones és el conjunt de modificacions morfològiques i fisiològiques que apareixen a conseqüència del pas del temps. Aquesta sèrie de canvis afecten l’aspecte biològic i psicològic de la persona, ja que provoquen una disminució de la funcionalitat de cadascun dels òrgans, aparells i sistemes que la constitueixen. En aquest escenari, l’esport juga un paper vital per millorar la funcionalitat, la densitat òssia i l’estat d’ànim. El foment de la pràctica esportiva entre les persones grans ha guanyat presència en els darrers anys. Així, bona part dels que han practicat esport al llarg de la seva vida mantenen una activitat continuada en el temps en edat avançada i són molts els que, un cop arribats a la jubilació, incorporen l’esport com un component significatiu en el seu dia a dia. 

Però més enllà del vessant lúdic i de foment de la salut, Terrassa també compta amb esportistes en edat avançada que mantenen una activitat esportiva amb un component competitiu. Esports com l’atletisme o la natació tenen una llarga trajectòria en les categories màsters, a les quals s’han sumat altres disciplines d’equip, com el futbol, el hockey, el bàsquet o l’handbol, entre altres.

Practicar esport de competició en edats que superen els 70 anys no és habitual. Però tampoc una excepció. I els quatre casos que il·lustren aquest reportatge són un exemple.

Toni Nogués és un dels noms propis de la prolífica llista de jugadors de hockey olímpics que ha donat la ciutat. Campió de lliga amb el CD Terrassa l’any 1976, va participar en tres edicions dels Jocs Olímpics: Tòquio 1964, Mèxic 1968 i Munich 1972. Va disputar més d’un centenar de partits amb la selecció espanyola, amb la qual es va proclamar sots campió del món a Barcelona l’any 1971. Malgrat que va començar a jugar a hoquei patins (ell vivia al carrer de Sant Antoni just al costat de l’antiga pista de l’Epic), va derivar cap al hockey herba per la influència familiar (la seva mare era portera en aquest esport) i social, ja que els seus companys de l’Escola Pia el practicaven majoritàriament. 

Nogués no ha deixat mai de practicar el hockey. I amb gairebé 81 anys juga amb l’equip de 7x7 del CD Terrassa i participa activament en campionats internacionals, en els quals forma part de la selecció espanyola de +70. El passat mes de novembre també va jugar amb una selecció europea +80 que va disputar dos partits, a Castelldefels i Terrassa, contra Anglaterra, campiona europea d’aquesta categoria. A Espanya és un cas únic, perquè pràcticament cap jugador de +80 té una activitat continuada.

“A la vida tot és competir. I sempre vols guanyar”, raona, per explicar com es manté el sentit competitiu. “La diferència és que ara ja no t’afecta tant perdre.” Completa la seva activitat fent molta bicicleta de muntanya, perquè diu que “és una molt bona preparació pel hockey”. Nogués admet la incidència que té l’esport en mantenir un bon estat. “La salut és el més important i mantenir-te en forma t’ajuda a viure. I no és només això. Poder jugar en un equip, amb altra gent, és molt maco.” 

Olímpic i campió mundial

També va ser olímpic, en dues oportunitats, el nedador Fred de Bruijn (88 anys), nascut a la ciutat neerlandesa de Haarlem. Va competir a Melbourne 1956 i Roma 1960 amb la selecció de waterpolo del seu país. De Bruijn va arribar a Terrassa l’any 1961 per treballar com a entrenador de natació i waterpolo al CN Terrassa i ara resideix a Matadepera.

El 2005, després de més de quaranta anys sense nedar, va tornar a fer-ho a causa d’una aposta familiar. La seva neboda, la campiona olímpica Inge de Bruijn, el va reptar a tornar a la piscina i Fred va començar a entrenar amb 67 anys i un pes de 125 quilos. Avui en pesa 84. “La major part de les persones de la meva edat només pensen a descansar, a mirar la televisió i esperar a morir-se. I jo dic, perquè haig de morir-me?”, es pregunta.”

 

  • Fred de Bruijn acumula títols europeus i mundials de natació

Tres anys més tard de començar els seus entrenaments, es va penjar dues medalles d’or en el Campionat d’Europa. Ha estat també campió del món en diferents oportunitats i plusmarquista universal dels 3.000 metres lliure. Per exemple, des de 2013 ha estat sempre el guanyador de la medalla d’or dels 800 metres lliure, tant en campionats d’Europa com del Món. L’any passat va ser campió continental en els 800, 400 i 200 metres lliure i en els 200 braça. 

Entrena a les instal·lacions de l’Atlètic i del CN Terrassa gairebé cada dia i acumula uns 40 quilòmetres setmanals a l’aigua, a més de la feina al gimnàs. “L’entrenament és important, però encara més el sistema alimentari. Jo animo a la gent gran que faci esport, però cadascú a la seva mida.”

La competició el motiva. “És una superació personal”, diu. “Vull fer-ho sempre millor que la competició anterior.” I aspira a repetir èxits al pròxim Europeu de Belgrad d’aquest any i al Mundial de Budapest de 2027. 

 

  • Domingo Ortega, entrenant a les pistes de Can Jofresa

Domingo Ortega Medina, nascut a Barberà fa 78 anys, resident a Matadepera i atleta de la Unió Atlètica Terrassa, ha destacat en proves d’atletisme en pista de mitjana i llarga distància i s’ha penjat cinc medalles (tres de plata i dues de bronze) en campionats europeus i mundials en curses de trail, muntanya i pujada vertical. 

Ortega va arribar tard al món de l’esport. Va començar a córrer amb 57 anys quan es va prejubilar. La seva primera cursa va ser a Sant Cugat, en el Medijocs destinats a metges i familiars (la seva filla és metge a Terrassa). Va guanyar la prova i amb els 50 euros que va obtenir es va comprar uns pantalons i unes sabatilles per córrer. “Soc una persona molt activa i volia fer alguna cosa”, explica. A partir d’aquell moment va fer el circuit de curses Activa’t, que va guanyar durant set anys consecutius en la seva categoria. 

Es va federar, va descobrir les proves de muntanya i en elles ha destacat especialment. “El secret del podi és l’entrenament de qualitat. I una bona mentalitat. Jo no corro per córrer. Sempre he estat competitiu.” La seva rutina el porta a fer entre 15 i 20 quilòmetres diaris. Puja un cop a la setmana a la Mola i l’atletisme li ha permès superar moments complicats, com un càncer de còlon que va patir després de la pandèmia. “Sort de l’esport”, diu. “Sortia de la quimioteràpia i anava a caminar, primer, i a córrer després.”

 

  • Martí Cortada juga a tennis, petanca i golf amb 96 anys

Martí Cortada Anoll, nascut a Terrassa i resident a Matadepera, va complir 96 anys fa poques setmanes. I malgrat la seva edat, manté una activitat esportiva més que notable. Juga tres dies a la setmana a tennis amb un grup d’amics al CD Terrassa a les Pedritxes, dos dies els dedica a la petanca al casal de la gent gran de Matadepera i de forma més esporàdica practica el golf a diferents camps propers. “L’esport sempre ha estat important a la meva vida. I mentre pugui ho faré.”

Encara que el tennis ocupa ara una bona part de la seva dedicació a l’esport, ha estat el futbol la modalitat que més l’ha captivat. “Ha estat la meva passió”, admet. Va jugar com a porter en diferents equips de la ciutat fins a defensar els colors del conjunt amateur del Terrassa FC. Després es va incorporar a l’Agut. En tornar del servei militar, va jugar a futbet al CN Terrassa i més tard al CD Terrassa. “Vaig estar actiu fins als 82 anys. I m’hauria agradat seguir, però la majoria dels companys van plegar encara que eren més joves.”

Ara, tres dies a la setmana disputa partits de dobles de tennis amb un grup d’amics. “No jugo per jugar. Sempre vull guanyar”, admet. “Físicament soc molt actiu. La gent em diu que estic molt bé i admeto que l’esport m’ajuda molt en aquest sentit.”