Supermercat Los Migueles, botiga de barri: "Si fracassàvem, ho perdíem tot”

Empesos per la necessitat i amb un futur incert, els germans Esperanza i Miguel Marín van decidir aixecar la persiana d’una modesta botiga al carrer del Tibidabo, al barri de les Arenes. Era l’any 1988. Poc abans, la malaltia dels seus pares havia deixat la família sense pràcticament ingressos, en un moment delicat en què el Miguel no podia aportar un sou a casa perquè complia el servei militar obligatori. 

Per mirar de subsistir, van començar a vendre taronges al mercat ambulant, però la manca de permisos municipals els va barrar el pas. Quan en Miguel va tornar de la mili, van jugar-s’ho tot a una sola carta per poder tirar endavant. “Vam agafar els pocs diners que teníem i els vam invertir a la botiga. Si fracassàvem, ho perdíem tot”, comenta l’Esperanza.

Van transformar el pati de casa seva en un petit establiment que van batejar com a Frutería Los Migueles, en homenatge al pare i al germà. Per a l’Esperanza, que tenia només 17 anys, els inicis van deixar anècdotes: en ser menor d’edat, el seu pare va haver de signar un document d’emancipació per poder validar la llicència d’obertura. “La gent em va fer costat perquè era molt jove”, recorda. En aquella època, davant de l’establiment només hi havia camp, tot i que el barri gaudia d’un teixit comercial molt viu que s’ha anat apagant. “Abans ens donàvem suport tots”, assegura.

Amb el temps, aquell racó inicial dedicat a la fruita va anar creixent i ampliant la seva oferta. Van aconseguir el permís de comestibles i begudes, una autorització que els va permetre incorporar les seccions de xarcuteria i carnisseria. L’Esperanza va aprendre a manipular i tallar la carn, i així va transformar el negoci en un supermercat de barri complet, tot i que a la façana encara resisteix el rètol original que sap que tard d’hora haurà de renovar. 

La continuïtat s’explica per la compra diària de gènere fresc i per una confiança incondicional: “L’antiguitat fa molt. Mantenim la clientela habitual de tota la vida, tot i que ara també ve gent jove”. Aquesta complicitat veïnal es va posar a prova durant la pandèmia. Tot i romandre oberts, les comandes per WhatsApp i les entregues a la porta va transformar el caliu diari en una relació estranya: “Semblava que no ens haguéssim vist mai”. 

Actualment, en Miguel viu al poble familiar, Letur, i l’Esperanza continua al peu del canó. La seva filla l’ajuda, però espera trobar feina aviat com a auxiliar d’infermeria. Sense relleu familiar, la propietària confessa que abaixar la persiana definitivament li faria “molta pena”.