Terrassa, brúixola per al futur talent sanitari: "Estic enamorada de la ciutat i de l'hospital"

Terrassa s’ha convertit aquesta setmana, en l’epicentre del futur sanitari del país. Tant MútuaTerrassa com el Consorci Sanitari de Terrassa (CST) han obert les seves portes per seduir els nous graduats que han superat la prova d’accés a la Formació Sanitària Especialitzada. Són dies de decisions crucials on l’activitat assistencial, docent i investigadora dels dos pols sanitaris egarencs es posa a prova davant la mirada exigent de futurs metges (MIR), infermers (IIR), psicòlegs (PIR) i farmacèutics (FIR).

Però, què significa realment ser “resident”? Un resident és, abans de tot, un professional amb títol que ja exerceix. No són estudiants en pràctiques, sinó especialistes en formació que treballen sota una supervisió que es dilueix a mesura que guanyen autonomia. Com explica en Pablo, resident d’UCI, arribar a la residència és “començar a treballar de veritat”, traient una gran càrrega de feina mentre l’hospital garanteix un seguiment personalitzat mitjançant la figura del tutor.

Tanmateix, el sistema no tracta totes les disciplines per igual. Mentre que la residència mèdica és un pas obligatori, en la Infermeria és una tria voluntària i encara poc reconeguda oficialment. “A infermeria no estem obligades a fer l’especialitat; som una minoria les que decidim fer-la”, recorda la Sonia Espinosa, actual resident d’Infermeria Familiar i Comunitària al CST. Existeix una lluita activa per regularitzar aquestes figures, ja que professionals com la Maria Colomina, també resident del CST en l’especialitat de Geriatria, reivindiquen que l’especialització és l’única via per oferir una assistència de la millor qualitat possible, malgrat que a escala estatal les oportunitats laborals i el sou siguin sovint els mateixos tinguis el títol d’especialista o no.

Amb una oferta que aquest any arriba a les 64 places al CST —amb novetats com Pneumologia o Farmàcia— i la consolidació de Mútua, amb 71,  com a hospital d’alta complexitat vinculat a la UB, Terrassa demostra el seu múscul docent. Però darrere de les xifres, hi ha el factor humà: joves que, en poques setmanes, hauran de canviar de ciutat i enfrontar-se al vertigen de la seva primera guàrdia.

Pablo Delgado (25), resident R2 a UCI de MútuaTerrassa: “No t’has de prendre la qüestió lingüística com una barrera, sinó com una oportunitat” 

En Pablo, arribat des d’Almeria, no tenia Terrassa en el seu mapa mental fins que el MIR va dictar sentència. “Mai m’havia passat pel cap venir aquí, però els meus pares, que són metges, sabien que Mútua és un dels millors hospitals per fer UCI a Catalunya”, explica. El seu aterratge va estar marcat pel desconeixement i els tòpics dels amics sobre la delinqüència, però la realitat el va sorprendre gratament un cop va investigar la zona: “Vaig buscar a internet i vaig veure una ciutat enorme, ben comunicada, amb l’aeroport a prop i els Pirineus a tocar; vaig pensar: ‘Ostres, està molt bé’”.

Professionalment, el Pablo viu la residència amb la intensitat pròpia de les cures crítiques, on les guàrdies són el pilar de la seva evolució. Amb quatre o cinc jornades de 24 hores al mes, reivindica aquestes hores com l’eix de la seva formació: “És quan realment practiques: poses vies i atens pacients nous. Durant el dia la feina és més pautada, però a les guàrdies és quan realment aprens i sents que formes part de l’equip des del primer minut”. Tot i així, no amaga la duresa psicològica d’un metge jove davant la responsabilitat: “Encara tinc la síndrome de l’impostor; l’altre dia vaig tenir una mala guàrdia i vaig quedar destrossat, però l’ambient al servei és molt bo i tothom sap quina és la teva funció”.

El seu procés d’adaptació ha estat també lingüístic. Tot i que el català li feia respecte, ara el veu com una oportunitat: “Entre Catalunya i Espanya hi ha molts prejudicis de banda i banda, però un cop ets aquí no té res a veure. Al cap de dos mesos ja l’entens perfectament; no és cap limitació, sinó una sort per accedir a hospitals de primer nivell”. Socialment, troba a faltar el moviment constant de ciutats on va estudiar com Valladolid —”crec que aquí sortiu molt poc al carrer”—, però ha trobat el seu espai nedant al Club Natació o corrent per la Mola. Després d’una etapa inicial on sentia que “no era d’enlloc” perquè tenia la família a Almeria i els amics repartits per tot Espanya, el Pablo ha canviat el xip instal·lat al carrer de Colom. “Aquesta situació de distància em generava estrès, però ara ja començo a sentir-me d’aquí. Sento que aquesta és casa meva per als tres anys que em queden i hi estic realment còmode”.

María Colomina (25), infermera Resident R2 a Geriatria del CST: “Estic enamorada de Terrassa, però no puc pagar el lloguer ”

“Per a la Maria, arribar a Terrassa i al CST des d’Alcoi va ser un salt professional de gegant. “Vinc d’un lloc on ni tan sols hi ha planta de geriatria; quan veus que aquí l’especialitat està tan ben equipada i t’ofereix vint-i-dues rotacions, t’adones de la diferència”, explica. Tot i que va triar el centre guiada pel consell d’un amic, la realitat formativa l’ha captivat. No obstant això, la seva experiència a la ciutat té una cara B molt més dura: l’habitatge. “El tema econòmic és un neguit constant; intentes fer el màxim de guàrdies possible per tenir un sou mínimament digne”, confessa la Maria. La seva arribada va ser un autèntic xoc immobiliari per la falta de temps i d’oferta: el seu primer lloguer va ser una habitació sense finestra per la qual pagava 400 euros en un pis compartit amb set persones. Ara viu al centre amb tres residents més, però el record d’aquell inici marca la seva visió de la ciutat.

Malgrat els obstacles, la Maria s’ha bolcat en la vida social egarenca, des de la Mitja Marató fins a la Fira Modernista o el Festival de Jazz. “Terrassa t’ofereix de tot sense l’atabalament de Barcelona”, afirma, assenyalant el Zurito, el QSport o el carrer de la Rasa com els seus llocs  de confiança. Però l’idil·li té data de caducitat. Tot i que li encanta la ciutat, la Maria té clar que no hi podrà fer arrels: el cost de la vida i els preus dels pisos fan que, un cop acabada la residència, en qüestió d’un mes,  hagi de marxar. Per a ella, quedar-se a Terrassa és, senzillament, inviable econòmicament: “És una pena perquè estic enamorada de la ciutat i l’hospital”
 

Sonia Espinosa (40), resident R2 a Infermeria Familiar i Comunitària del CST: “He hagut de caviar de xip. El que abans feia sola, ara ho he de fer supervisada”

La Sonia és una infermera alacantina que va decidir fer un parèntesi en la seva carrera per especialitzar-se en Infermeria Familiar i Comunitària. La seva arribada a Terrassa va ser fruit d’una barreja de nota i prestigi: “Inicialment m’hauria agradat triar una zona més pròxima a casa meva, però per la nota no va ser possible; vaig mirar Catalunya per la bona fama de la seva unitat docent”. Triar Terrassa va ser una decisió pragmàtica per fugir de la massificació de Barcelona i trobar lloguers més assequibles. El seu pas per la residència ha estat marcat per un xoc de rols significatiu, ja que ella ja havia exercit abans de començar l’especialitat. “Moltes hem hagut de canviar de rol; de cop i volta, tot el que abans feies sola ara ho has de fer acompanyada i supervisada”.

Malgrat la precarietat econòmica —”com a resident saps que estàs perdent diners”—, s’ha integrat plenament a la vida terrassenca des del barri de Sant Pere. Des de les braves del Zurito fins a les vistes de Montserrat, la Sonia s’ha convertit en una ambaixadora de la ciutat: “La gent de Terrassa se sorprèn quan dic que m’agrada, però ja em sento terrassenca”. Tot i que torna a Villena per la família, reconeix que se’n va amb el cor dividit després d’aquests dos anys d’especialització. 

Gerard Fatas (25), resident R1 a Pediatria del CST: “Arribes a la residència sense haver treballat abans i estàs molt perdut, no saps fer quasi res”

Originari de Sant Feliu de Llobregat,  en Gerard recorda perfectament el moment de la tria: “El CST era dins de les opcions a les quals podia accedir amb la meva nota i, comparant hospitals i parlant amb residents més grans, em va agradar; va ser un dels que més em va convèncer”. Tot i la il·lusió, el pas de la facultat a la pràctica és un abisme. “Tothom comença sense haver treballat abans i arribes molt perdut”, confessa en Gerard. En aquest inici, el suport dels metges adjunts és clau, ja que entenen perfectament la situació del resident: “Saben que no saps gairebé res, t’ajuden i t’acompanyen”.

Aquesta transició es fa amb una responsabilitat molt pautada que dona seguretat tant al professional com al pacient: “Com a R1 no puc donar altes sense consultar-les; sempre han de ser supervisades per un adjunt”. Fora de l’hospital, la seva vida transcorre a Can Aurell, on comparteix un pis amb dues residents més. Una llar de “perfils similars” nascuda de la urgència de trobar lloc en poques setmanes quan s’assignen les places. Tot i que bona part del seu oci encara gravita cap a Barcelona o Sant Feliu, Terrassa el va guanyant: “No soc especialment fan, però ara no descarto quedar-m’hi a treballar; ja coneixes la gent i saps com funciona tot”. El que va començar com una destinació acadèmica s’està convertint, a poc a poc, en un projecte de futur.