Un amor d'estiu

Roger Pallarols

Al final, la selecció espanyola masculina de hockey no s’ha pogut penjar cap medalla. Una llàstima. Tot plegat, ens ha portat al record els amors d’estiu, aquella sensació de gaudir de cada moment, de passar-ho bé i de veure que tot és possible per complicat que sembli. Es tracta d’una sensació que hem pogut gaudir aquests dies i que tot i algunes gerres d’aigua freda importants, ens han fet creure que lluitar pel podi era possible. I jo he estat un dels que ho ha cregut. Ho reconec. I això és meritori, perquè en els seus pics de millor joc, l’equip de Max Caldas ha estat del milloret en aquests Jocs Olímpics. Va ser capaç d’eliminar a la totpoderosa Bèlgica venint de quedar quart al grup. També va ser capaç de caure golejat amb la Gran Bretanya i d’empatar amb França, cert. Però amb la sensació que retocant quatre cosetes podien aconseguir fites importants. Al final, quart lloc molt valuós, però en els darrers dos partits clau, massa irregularitat i com no, poquíssima efectivitat en el penal-córner. És sorprenent no veure més intents de jugades davant del poc encert dels llançadors. També és cert, però, que sovint, com a entrenadors, ens agrada seguir donant confiança als llançadors quan no tot els surt de cara. Però, com en tot amor d’estiu, ens quedarem només amb les coses positives. Cal valorar positivament com l’equip ens ha enganxat davant del televisor i ens ha fet somiar que tot era possible. I mai més ben dit! Ara tocarà fer valoracions, prendre decisions i començar un nou cicle olímpic. Mentrestant, segur que l’afició al hockey seguirà creixent i que tots els que formem part d’aquest meravellós esport, seguirem remant ben fort perquè el nostre esport no es converteixi només en un amor d’estiu i que se’n parli molt més i tingui més visibilitat més enllà dels Jocs Olímpics.