De tot, al meu voltant, ara fa cinquanta anys. Poseu-hi cinc anys amunt, cinc anys avall, i sembla que el món d’ara, a Terrassa, va començar llavors.
Ja sé que en bona part es tracta d’una mirada molt subjectiva, molt personal. Cinquanta anys d’haver acabat la llicenciatura i començar la vida professional, d’haver compartit la vida amb la meva esposa, de veure arribar aviat el meu primer fill a la cinquantena... Però tinc la impressió que també en el pla col·lectiu, molt del que tenim, ara també fa cinquanta anys que va arribar, cinc amunt, cinc avall.
Per començar, el mateix Diari de Terrassa que teniu a les mans. O aquesta setmana, per exemple, la inauguració de la reforma de la façana de la torre de Mútua de Terrassa ens ha recordat que estem celebrant els cinquanta anys de la seva inauguració. O la celebració dels 50 anys de la primera assemblea de la UGT de Catalunya al barri de les Arenes. I, encara, poca broma, els cinquanta anys de sis escoles de sis barris de Terrassa.
Si eixamplem la xifra dels cinquanta als més-menys cinc anys, l’any vinent celebrarem les primeres eleccions municipals democràtiques. I, és clar, els cinquanta de l’esclat de la cultura popular, que ja no ha parat de créixer. D’aquí a tres anys, els cinquanta dels Minyons. En fa quatre dels Jocs Olímpics a Terrassa... i del moviment Rialles. D’aquí a dos anys, cinquanta de l’Arxiu Tobella. Cinquanta del gran míting del PSUC a l’Sferic. I, encara, cinquanta anys de l’activitat del teatre independent a Terrassa, que es pot identificar principalment amb les obres posades a escena per El Globus d’Amics de les Arts. Recordo especialment –perquè hi vaig col·laborar– aquells “Sermons Domèstics”, de Brecht, del 1972 o 1973. Ah! I tot això en plena i brutal crisi econòmica i amb unes taxes d’atur terrorífiques...
La gran pregunta, impossible de respondre amb brevetat i amb evidències més que no pas en meres impressions nostàlgiques, és què en queda, de tot allò. Què n’ha sobreviscut, què s’ha renovat i què n’ha desaparegut. I no ho dic en el sentit més material, d’institucions o iniciatives populars, com de l’esperit d’aquells anys. Parlo de la capacitat de ruptura, d’imaginació, d’innovació, d’atenció als països més avançats culturalment i democràtica. Parlo de la llibertat amb la qual s’actuava, més enllà de les traves burocràtiques actuals. Una llibertat que, malgrat ser a finals d’aquell franquisme rabiüt, o enmig d’una Transició que va començar a decebre ben aviat, feia que s’empenyés amb força i amb molt poques precaucions.
També és cert que el marc ideològic que tot just es movia en un entorn polític incert pressionava en contra d’iniciatives que a la llarga s’han fet imprescindibles. Sempre em ve al cap la mateixa Torre de Mútua o el Centre Cultural de Caixa d’Estalvis de Terrassa, ara de la Fact, just amb les obres iniciades ara fa exactament cinquanta anys.
Vull dir que, amb cinquanta anys al damunt, no només ha canviat el món, sinó també nosaltres: les nostres idees, les nostres prioritats, les maneres d’entendre la ciutat i el país. I segur que hi ha hagut prou continuïtat per no perdre el fil d’aquella empenta, com un relleu prou potent per construir-hi a sobre. Però, ho torno a preguntar: la ciutat té prou bona memòria, d’aquells cinquanta anys, per haver-ne heretat l’esperit i haver après tant dels encerts com dels errors?