Cada 28 de juny, els carrers s’omplen de colors, banderes i missatges que celebren la diversitat. Tanmateix, l’Orgull no és només una festa. És memòria, resistència i reivindicació. És recordar aquelles persones que es van haver d’amagar per sobreviure, les que van ser rebutjades per les seves famílies, perseguides, agredides o condemnades al silenci per estimar o ser d’una manera que la societat no acceptava.
Celebrar l’Orgull significa reconèixer tot el que s’ha aconseguit, però també mirar de cara tot allò que encara queda per canviar.
Durant massa temps, moltes persones hem crescut sense referents, sense paraules per anomenar el que sentíem i amb la sensació que hi havia alguna cosa equivocada en nosaltres. Quan no trobes històries que s’assemblin a la teva, pots arribar a pensar que no pertanys enlloc. I el silenci, quan està ple de por, pesa molt més del que sembla.
A mi em va costar entendre la meva manera d’estimar. Durant anys vaig buscar explicacions, com si els meus sentiments necessitessin una justificació. No conèixer altres persones que visquessin l’amor d’una manera semblant va fer que em sentís diferent i que arribés a qüestionar-me. Em preguntava per què era així, en lloc de preguntar-me per què la societat ens ensenya que només hi ha una manera vàlida d’estimar.
Amb el temps vaig entendre una cosa essencial: no hi havia res de dolent en mi.
Vaig aprendre que l’amor no s’hauria de mesurar pel gènere de la persona que estimem, sinó pel respecte, la llibertat, la cura i la sinceritat que hi ha en una relació. També vaig comprendre que acceptar-se no vol dir encaixar en una definició rígida, sinó deixar de lluitar contra una mateixa.
De vegades, la discriminació no apareix en forma d’insult o d’un rebuig obert. S’amaga en comentaris aparentment innocents, en silencis incòmodes o en aquell costum de parlar de l’orientació sexual d’altres persones com si s’estigués revelant un secret:
—Sabies que aquesta persona és gai? No ho sabies?
He sentit comentaris així en més d’una ocasió, pronunciats per persones que desconeixien que jo també formo part del col·lectiu. Perquè ningú no porta una etiqueta al front que expliqui a qui estima o com es defineix. Potser per això algunes persones parlen davant meu amb aquell to de confidència, sense imaginar que estan convertint en notícia una realitat que també forma part de la meva vida.
Sempre m’ha cridat l’atenció aquesta barreja de secret i sorpresa. Ningú no abaixa la veu per dir que un home està casat amb una dona ni pregunta com és possible que no ho sabéssim. En canvi, quan es tracta d’una persona LGTBIQ+, encara sembla que hi hagi la necessitat d’anunciar-ho o de presentar-ho com una revelació.
Recordo que, quan el meu fill va començar l’educació primària, jo vivia en parella amb una altra dona. Totes dues érem les seves mares i ho continuem sent, tot i que anys després ens vam separar i cadascuna va refer la seva vida. Quan va saber com estava formada la nostra família, una de les mares de l’escola em va preguntar, sorpresa:
—I per què no m’ho havies explicat?
La meva resposta va ser espontània:
—Tu tampoc no m’havies explicat que tens marit.
Aquell intercanvi, tot i ser breu, reflectia una realitat molt més profunda. Les persones heterosexuals no acostumen a presentar-se donant explicacions sobre la seva orientació ni sobre el gènere de la seva parella. La seva realitat es pressuposa. En canvi, les persones que ens allunyem d’aquesta norma sembla que ens veiem obligades a aclarir la nostra manera d’estimar o de formar una família.
I aquí sorgeix una pregunta inevitable: per què algunes persones s’han de justificar per ser reconegudes amb la mateixa naturalitat que les altres?
Personalment, mai no m’han agradat gaire les etiquetes. Sé que aquesta qüestió obre un debat necessari: etiquetes sí o etiquetes no. També reconec que han servit per anomenar realitats silenciades, trobar referents, crear comunitat i reivindicar drets. Posar nom al que sentim ens pot ajudar a comprendre’ns i a descobrir que altres persones han recorregut camins semblants.
Però una etiqueta no hauria de contenir mai tot el que som.
Jo soc molt més que una paraula, una orientació sexual o la identitat que altres persones em puguin atribuir. Les etiquetes ens poden orientar i fer visibles, però també corren el risc de reduir-nos i de fer-nos oblidar la complexitat de cada ésser humà.
No som definicions tancades. Som la nostra història, els nostres aprenentatges, les nostres contradiccions, les nostres eleccions i la nostra manera d’estar al món. Som molt més que la manera com estimem i, al mateix temps, ningú no ens hauria d’obligar a amagar-la.
Potser el que és realment absurd és que encara hàgim de justificar com està formada la nostra família o compartir detalls que mai no s’exigirien a una persona heterosexual. Com si la nostra presència en determinats espais necessités una explicació prèvia.
Per això l’Orgull continua sent necessari.
És necessari perquè encara hi ha adolescents que tenen por de parlar del que senten. Perquè algunes persones continuen sentint insults a les aules, a la feina, als espais esportius o a casa seva. Perquè encara hi ha qui amaga les seves relacions, mesura cada paraula o evita mostrar afecte en públic per por de les mirades, les burles o les agressions. I perquè algunes famílies continuen vivint l’orientació sexual o la identitat de gènere d’un fill o una filla com un problema que cal corregir.
Ningú no hauria de sentir vergonya de ser qui és.
Les famílies tenen un paper essencial. Una paraula d’acceptació es pot convertir en refugi, mentre que el rebuig pot deixar ferides molt profundes. Cap fill ni cap filla no hauria d’haver d’escollir entre mostrar-se tal com és i conservar l’amor de la seva família. Escoltar, acompanyar i respectar també són maneres de protegir.
La veritable inclusió no consisteix únicament a tolerar. Tolerar vol dir suportar alguna cosa que no s’acaba d’acceptar. La diversitat no necessita indulgència ni condescendència. Necessita respecte, igualtat d’oportunitats i la certesa que totes les persones tenen els mateixos drets.
També necessitem educació. Una educació que ensenyi que les famílies poden ser diverses, que no totes les persones senten o estimen de la mateixa manera i que cap d’aquestes realitats és inferior a una altra. Parlar de diversitat a les aules no confon la infància. Li ofereix eines per comprendre el món, respectar les persones que l’envolten i, en alguns casos, comprendre’s a si mateixa.
La visibilitat pot salvar de l’aïllament. Trobar un referent, llegir una història semblant a la pròpia o sentir algú dir “jo també vaig passar per això” es pot convertir en una llum per a qui encara viu entre dubtes i silencis.
Però la visibilitat també ha d’anar acompanyada de responsabilitat. No n’hi ha prou d’omplir aparadors, institucions i perfils socials de colors durant el mes de juny. El compromís amb els drets LGTBIQ+ s’ha de mantenir durant tot l’any: als centres educatius, als serveis sanitaris, a les empreses, als mitjans de comunicació i en la nostra vida quotidiana.
A Terrassa s’han impulsat iniciatives i espais de sensibilització que contribueixen a visibilitzar la diversitat i a defensar els drets LGTBIQ+. Reconèixer aquests avenços no vol dir donar la feina per acabada, sinó continuar sumant esforços perquè totes les persones puguin viure, estimar i formar una família sense por del rebuig o de la discriminació.
La igualtat no és responsabilitat exclusiva de les persones que formem part del col·lectiu. També es construeix amb la implicació de totes les persones que es neguen a mirar cap a una altra banda davant d’un insult, una burla o qualsevol forma de discriminació.
I sí, em sento orgullosa.
No perquè consideri que la meva manera d’estimar sigui millor ni més especial que una altra, sinó pel camí recorregut. Em sento orgullosa d’haver après a acceptar-me, de viure amb llibertat i de no renunciar a una part de mi per fer més còmoda la mirada dels altres.
També em sento orgullosa de les persones que es van atrevir a mostrar-se quan fer-ho els podia costar el rebuig de les seves famílies, la pèrdua de la feina, la llibertat o, fins i tot, la vida. Gràcies a la seva valentia, avui moltes persones podem ocupar espais que durant massa temps ens van ser negats.
L’Orgull no pretén imposar una manera de viure. Pretén que ningú no hagi d’amagar la seva.
No consisteix a haver d’explicar qui som per obtenir l’aprovació dels altres. Consisteix a reconèixer-nos amb dignitat i a exercir plenament el nostre dret a ser i a estimar.
Perquè l’Orgull és molt més que una bandera. És memòria. És dignitat. És llibertat. és el dret a viure sense amagar-nos.