La propaganda que es va utilitzar per al darrer TNT (Festival de Terrassa de Noves Tendències), aquell “Prohibit no jugar”, m’ha recordat el vell i paradoxal eslògan del Maig del 68: “Prohibit prohibir”.
És cert que no es pot demanar que els reclams publicitaris responguin a coherències lògiques. Pretenen cridar l’atenció amb paraules i frases enginyoses. A vegades, aquestes frases es passen tant d’enginy que no ens és fàcil entendre-les al comú dels mortals. Cosa que també pot ser que busquin: que només les entenguin els elegits (en argot, el “públic objectiu”). Per tant, no discutiré l’encert publicitari del “Prohibit no jugar”, si és que això va portar més gent al TNT i si els organitzadors s’hi van sentir còmodes.
En canvi, des del punt de vista de la consistència lògica, és pertinent discutir aquest reclam. Primer, perquè formalment parteix d’una doble negació, el “prohibir” i el “no”. “Prohibir” no fer alguna cosa és el mateix que fer-la obligatòria. Per exemple, “prohibir no menjar espinacs” és el mateix que dir que és obligatori fer-ho. Però, en segon lloc, no estem parlant d’espinacs, sinó de jugar que és un acte lúdic i, per tant, sembla un contrasentit dir que es vol obligar a jugar. Si jugar fos obligat, encara seria un joc?
El reclam propagandístic, en canvi, pren tot el seu sentit si tenim en compte el context en què es pronuncia. En el món de l’art s’ha convertit gairebé en hegemònica l’obligació de ser transgressor. Més encara si es tracta explícitament de “noves tendències”. Sí: en el món de l’art hi ha una transgressió i una irreverència que en podríem dir “institucionalitzada”. És obligatori transgredir i ser irreverent. Ho recollia bé aquest diari quan arran d’un dels espectacles del TNT, el de María de la Mar Suárez, Chachi -vet aquí un sobrenom ben poc transgressor!- i de Lola Dolores, titulava: “La Chachi és més que irreverent”.
Es a dir, tot en ordre, tot dins del previst, fins i tot, “més” del previst. En definitiva, una irreverència institucionalitzada i, per tant, conservadora, gens rupturista amb allò que se n’esperava, que era ser “trencador”, com també se sol dir. Posats a ser irreverents, el mateix dia llegia d’un expert en flamenc que aquesta és la música més autènticament catalana que hi ha. Per què no, si del que es tracta és de ser irreverent per tal de ser reconegut per les institucions artístiques?
Només en aquest sentit, “prohibir no jugar” pot semblar consistent. És un eslògan conservador. Potser amb el detall que el joc sol tenir regles, i que qui vol jugar les ha de seguir. Encara més: se sap que la iniciació al joc dels petits és un dels camins més directes i eficaços per aprendre a acceptar el paper de les regles de la socialització i per aprendre a no fer trampes si es vol que el joc sigui divertit. Vull dir que no hi ha joc sense regles, ni diversió sense subjectar-s’hi. I que la transgressió de les regles d’un joc no el fan més divertit, sinó que el fan impossible, se’l carreguen.
La paradoxa és que el que seria veritablement “trencador”, en aquests contextos artístics, seria no trencar res, ser respectuós, no transgredir. Això sí que hauria estat una provocació. L’entrebanc seria o que ja no se’l contractaria, o que l’artista acabaria expulsat d’un festival de noves tendències! Si s’ha de jugar a transgredir, sobretot, que ningú no se salti les normes!