El proper dia 29 de novembre anirem a votar a les generals, i després, el 23 de maig del 2027, tornarem a fer-ho, les municipals. Per què votem el que votem?
És una pregunta aparentment senzilla, però probablement té una resposta molt més complexa del que ens pensem. Quan arriba el moment d’entrar en un col·legi electoral, agafar una papereta i posar-la dins d’una urna, ens agrada pensar que ho fem després d’haver analitzat programes, propostes, resultats i promeses. Ens agrada pensar que el nostre vot és una decisió racional. I, en part, ho és. Però només en part.
Perquè abans de ser votants som persones. I les persones no funcionem només amb arguments. Funcionem també amb emocions, amb records, amb experiències, amb pors, amb esperances, amb decepcions i amb confiança. El nostre cervell no separa perfectament la raó de l’emoció. Les dues coses conviuen, es barregen i, moltes vegades, decideixen juntes. Potser per això dues persones poden escoltar exactament el mateix discurs, veure les mateixes dades i conèixer les mateixes propostes i, tanmateix, sortir-ne amb dues conclusions completament diferents. Perquè no escoltem només el que ens diuen. Escoltem també des d’allò que hem viscut.
No votem igual unes eleccions generals que unes autonòmiques. I probablement tampoc votem igual quan hem de decidir qui volem que governi el nostre poble o la nostra ciutat. Quan votem unes generals, pensem en una realitat molt més gran. Pensem en Espanya, en l’economia, en les pensions, en els impostos, en la sanitat, en la feina, en la situació política, en el futur del país. Però també pensem en lideratges, en ideologies i en identitats. El candidat és lluny. No el coneixem personalment. No ens el trobem pel carrer. No li expliquem que el nostre fill té problemes a l’escola o que fa mesos que esperem una solució a un problema concret. És una política més abstracta, més llunyana i, sovint, més carregada de símbols.
A les autonòmiques el mapa emocional canvia. Ja no pensem només en el conjunt d’Espanya, sinó en el territori que sentim com a nostre. Pensem en l’educació, en la sanitat, en els transports, en la llengua, en la identitat, en el model de país. I aquí apareix una paraula especialment poderosa: pertinença. Perquè moltes decisions polítiques no tenen només una dimensió racional. També responen a una necessitat molt humana de sentir que formem part d’alguna cosa, que la nostra manera d’entendre el món té un espai, que la nostra identitat és reconeguda.
Però després arriben les eleccions municipals i, de sobte, la política es torna molt més propera. Ja no parlem només de grans discursos. Parlem del carrer que tenim davant de casa. Del parc on juguen els nostres fills. De la neteja. De la seguretat. Del comerç. De l’habitatge. Del transport. De les escoles. De la gent gran. De la cultura. Del que funciona i del que no funciona. I aquí passa una cosa extraordinària: la política deixa de ser una idea i es converteix en experiència personal.
A les municipals podem conèixer el candidat. Ens el podem trobar pel carrer. Podem haver parlat amb ell. Podem haver-lo vist treballar. Podem recordar què va prometre fa quatre anys. Podem recordar què va fer i què no va fer. I aleshores la pregunta ja no és només quin partit representa les meves idees. La pregunta pot ser molt més humana: em refio d’aquesta persona?
La confiança és una de les emocions més poderoses quan deixem alguna cosa important en mans d’algú. I votar, en el fons, és això: posar una part del nostre futur en mans d’altres persones. També hi ha la por. La por ens fa buscar protecció. La ràbia ens fa buscar canvi. L’esperança ens fa imaginar que demà pot ser millor que avui. I la decepció ens pot portar a trencar amb allò que havíem fet sempre.
I hi ha una emoció de la qual potser parlem massa poc quan parlem de política: el cansament. Cansament de les promeses. Cansament de les discussions. Cansament de veure polítics barallant-se mentre nosaltres intentem arribar a final de mes. Cansament de sentir parlar de grans projectes quan encara no hem resolt els petits problemes de cada dia. I quan una persona està cansada pot decidir continuar, canviar, no anar a votar, votar sense ganes o perquè no guanyi l’altre. Però hi ha alguna cosa que hauríem de vigilar. Que les nostres emocions siguin importants no vol dir que hàgim de deixar que decideixin soles. La por no hauria de decidir sola. La ràbia tampoc. L’odi tampoc. L’eufòria tampoc. Potser la presa de decisions necessita una combinació molt més difícil: sentir i pensar alhora.
Escoltar què ens diu el cor, però preguntar al cervell si allò que sentim està basat en fets. Preguntar-nos què ens han promès, què han fet, què poden fer i què necessitem realment. I sobretot, abans de votar, fer-nos una pregunta que gairebé mai ens fem: Què és el que realment està decidint el meu vot? Per això entendre com funciona el nostre cervell i com intervenen les emocions en les nostres decisions no hauria de servir per manipular-nos políticament. Hauria de servir justament per ser una mica més lliures. Per adonar-nos que ningú, absolutament ningú és completament immune a les emocions. Que tots tenim filtres. Que tots tenim prejudicis. Que tots recordem unes coses i n’oblidem unes altres. Que tots podem confondre allò que sentim amb allò que és.
La democràcia actual ha de garantir una complexitat humana vital: aconseguir que la gent aprengui a pensar també sobre allò que sent. Perquè, al final, no votem només amb el cap. I tampoc votem només amb el cor. Votem amb tot allò que som.