He escrit i parlat prou a favor de la Cultura Popular per, ara que ha acabat la Festa Major de Terrassa i que s’han estrenat els nous protocols, fer unes observacions franques sobre els dilemes que planteja la seva centralitat.
Reconec d’avançada que tot i assistir a diversos actes de Cultura Popular d’enguany, incloent-hi els de l’espai La Taifa, no he estat a tots i cadascun dels que s’han organitzat. Impossible! I sé que en parlo “des de fora” del que són els protagonistes directes dels diversos grups i colles que els organitzen. He llegit atentament, també, els nous protocols. Per cert, redactats de manera endogàmica pels mateixos actors d’aquesta Cultura Popular local –tècnics municipals a part–, però sense cap expert en comunicació ni cap observador extern. Si els que assisteixen a la festa també en són, d’alguna manera, de protagonistes, potser hauria estat bé escoltar-ne algun punt de vista.
Anem a la qüestió. La presència molt destacada de la Cultura Popular a la Festa Major, actualment, crec que presenta dos grans desafiaments de difícil resolució. Un és la gestió de la temporalitat. L’altre, la gestió dels espais. I, a part del fet que el nombre de grups i colles creix de manera exponencial, com la mateixa ciutat, la Cultura Popular també ha d’afrontar un altre dilema. Parlo de la tensió entre el que es pretén i el que s’aconsegueix pel fet que el seu èxit popular reobre el vell debat entre tradició i espectacle.
Comencem per la variable temps. És obvi que als inicis de la Festa Major, la ciutat era radicalment diferent, no només més petita. La vivència de la temporalitat festiva, llavors en un món sense presses, era una altra. I la lògica de la Cultura Popular encara respon molt a aquella temporalitat diguem-ne llarga, o lenta. Tampoc no hi havia alternatives festives, és clar. No calia córrer. Per entendre’ns, també els rostits de festa major demanaven hores... Però ara, l’experiència del temps de la festa és tot un altre, i això desafia els vells ritmes. Posem per exemple l’inici de la festa, divendres, després de la baixada del Drac. La successió d’esdeveniments és llarga i feixuga, amb repeticions que semblen innecessàries. I més, vistes les condicions intemperants en què es troben els assistents. I què dir de la jornada castellera, celebrada sota un sol infernal –potser s’hauria de tenir en compte, també, el canvi de condicions climàtiques, i que va de les dues hores previstes a les tres hores, quan ja no queda gairebé ningú a plaça. Es podrien alleujar els ritmes i les durades?
Pel que fa a l’espai del públic, és una obvietat que és insuficient i molt inconvenient. L’èxit d’assistència fa pràcticament invisible res del que passa a plaça per a la majoria dels que hi són, amb l’afegit dels destorbs visuals de les tarimes per a periodistes i càmeres. No tothom s’ho pot mirar des d’un balcó presidencial... Si és que cal seguir-ho fent al Raval, potser es podrien afegir unes tarimes que permetessin situar els assistents a alçades diverses. I, quan es disposi de la plaça de Sant Roc renovada, potser caldrà traslladar-hi els esdeveniments més massius.
Finalment, malgrat l’extensió limitada d’aquest comentari, cal parlar de tensió entre espectacle i tradició. La Cultura Popular, òbviament, no es pot convertir en un espectacle: és festa. Però s’ha de poder comprendre des dels paràmetres culturals d’ara. És a dir, no pot ignorar quina és la seva eficàcia comunicativa i si realment aconsegueix fer entendre tots els seus valors. Als Protocols se’n parla molt, d’això. Dit d’una altra manera: els organitzadors s’haurien de posar a la pell dels que hi participen des de fora per saber si s’entén prou bé el seu llenguatge, i si realment convida a tota la ciutat o si només s’adreça a uns incondicionals -per molt que omplin la plaça- disposats a tot. Tot això, és clar, més enllà dels protocols.