Haver passat dels sis als vuit milions d’habitants en només vint anys es nota, i molt, en la necessitat de sortir de les ciutats per passar ni que sigui unes hores en qualsevol lloc del rere país.
Uns l’anomenen així, altres en diran el medi rural, o més en general, el medi natural.
Sigui com sigui, amuntegar milions de persones en un petit territori de Catalunya produeix efectes secundaris que es van ampliant i agreujant. M’explico. Si anys enrere rebíem uns pocs centenars de visitants a la recerca d’un espai “natural”, ara en són milers, i ben aviat parlarem de desenes de milers.
La progressió és ben visible i palpable per a tots els que vivim en aquests territoris allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona, o de les àrees de les altres tres capitals de província. A poc a poc, però de manera sostinguda, hem anat comprovant com espais que fèiem servir per anar a passar el dia o qualsevol de les nostres festes i tradicions són ocupats per gent de fora. La procedència és molt diversa, però la realitat és que ja no hi podem anar nosaltres, els de l’entorn més proper.
El canvi climàtic, amb els consegüents augments de temperatures, han accelerat el moviment i aquest estiu és el paradigma de què ens espera per als pròxims anys. Qualsevol torrent, riera o riereta es converteix en lloc d’atracció per a persones vingudes de llocs llunyans. Com saben on anar? Les xarxes socials faciliten el coneixement, passen els uns als altres llocs on han anat. Si anys enrere eren uns pocs llocs els ocupats a les comarques del Solsonès, Berguedà, Ripollès, etc., ara ja són totes i a tot arreu. Només falta que hi hagi una bassa, per petita que sigui, i ja no diguem on hi ha algun gorg o salt d’aigua, perquè es converteixi en un centre de peregrinació amb ocupacions abusives de 30, 40 o 50 persones, algunes acompanyades dels gossos corresponents.
On deixar els cotxes? Doncs qualsevol lloc és bo, pressuposant que les vores dels camins serveixen, sense parar compte que aquests camins porten cap a cases de pagès que han de poder entrar i sortir amb la seva maquinària agrícola.
No s’imaginen les amplades que tenen ni les dificultats per maniobrar de manera que molts pagesos queden tancats en espera que es faci de nit per poder recuperar mobilitat. I els embassaments, plens d’aigua a vessar, s’han convertit en santuaris de banyistes que hi accedeixen pels llocs més inversemblants. Els cotxes també es deixen en llocs inadequats amb perill per a la visibilitat i accessibilitat.
En resum, teníem un problema que s’ha agreujat enormement aquest any, però que ha vingut per quedar-se. Els pobres ajuntaments es troben confrontats a situacions impossibles de gestionar, i els consells comarcals tampoc tenen les eines adequades, de manera que es fan improvisacions que costen molts diners i donen pobres resultats. Es contracten informadors per avisar de les normes mediambientals, també alguns guardes privats amb ajuda de guardes rurals i Mossos que no disposen de prou efectius per desplegar en territoris tan amplis.
El resultat és complicat i obliga a pensar en regulacions molt més estrictes. Limitacions clares i contundents en determinats indrets, i deixar cotxes en llocs concrets que redueixen els accessos a molts dels espais. La protecció de fauna i flora requereix ordenar aquesta ocupació. Un gran repte per als pròxims temps.