M’agraden les festes populars, i molt particularment la revetlla de Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans. Però què té a veure això amb els contenidors i vehicles cremats, o amb els excessos de soroll que duren tota la nit?
En contra de certs tòpics que generen molts equívocs, la festa no és disbauxa sinó ritual. O si es vol, disbauxa programada, com el Carnestoltes. La festa, i molt particularment la festa tradicional i popular –també les festes majors–, té els seus protocols, les seves llicències, però també els seus límits. Ara bé, fa la impressió que per un nombre indeterminat d’individus que no sabria quantificar, molts o pocs, la festa es converteix simplement en desmesura. És a dir, la festa deixa de ser-ho per convertir-se en pretext per a bretolades –una vintena de bateries de contenidors cremats no poden ser merament incidentals– que ja no en tenen res, de festives.
La previsió de despesa en pólvora, és a dir, en diners cremats, enguany ha arribat als 23 milions d’euros a tot Catalunya. I cal comptar-hi la coca –a preu d’or– i l’alcohol. Òbviament, no hi ha una mesura clara per determinar quan els excessos festius deixen de ser “raonables”. Però quan a aquestes xifres hi afegim els costos dels serveis de seguretat –bombers i policies–, els de les bretolades que, per imprudència o intencionadament, encenen contenidors i vehicles, els dels serveis sanitaris reforçats per si de cas... llavors, sí que em sembla necessari que es faci un debat sobre aquests desbordaments pretesament “festius”. I la reflexió encara podria anar més lluny. Mentre ens mostrem raonablement preocupats pels efectes dels petards en gats i gossos –i per què no, en general, en la fauna que habita els nostres parcs i boscos?–, què hem de dir dels nadons que són passejats enmig d’aquest pim-pam-pum a altes hores de la nit, exposant-los –com s’ha vist– a riscos greus?
Ni de lluny em passa pel cap la possibilitat que s’estableixin normes estrictes, d’altra banda, impossible de fer complir. Tampoc no hi hauria un consens social prou gran i, per tant, prou suport per convertir-les en “sentit comú” i no haver de posar un policia a cada cantonada. Per tant, no suggereixo que l’Ajuntament publiqui un ban de normes detallades sobre quants petards es poden comprar o en quina franja horària es poden fer esclatar. Dic que seria convenient que hi hagués un ampli debat públic sobre aquestes qüestions. Que els excessos i la desmesura no quedessin al marge de la consideració ciutadana. S’hauria de poder contradir els qui fan elogis irresponsables de la disbauxa i que, potser mal interpretats, acaben servint per justificar-ne les males conseqüències.
El que és pitjor dels comportaments que causen malestars i despesa pública és que en nom d’un relativisme irresponsable siguem indulgents i quedin a l’ombra de tota crítica social. Es pot assumir amb indiferència la crema de contenidors i vehicles? Es pot acceptar amb displicència que s’abusi del malestar animal? Es pot ser insensible a la irresponsabilitat parental en la cura dels nadons? Es pot viure amb despreocupació que la gent gran no tingui prou hores de descans i que a les set o les vuit del matí encara petin els trons?
Repeteixo: no parlo de mesures policials ni punitives. Dic de poder-ne parlar, de poder exercir la crítica també en l’àmbit dels excessos suposadament festius. En definitiva, proposo que es prengui consciència de la necessitat de repensar com es pot garantir una convivència civilitzada festiva sense que l’endemà s’hagin de trobar cara a cara els qui encara no han anat a dormir fent soroll amb els que no ho han pogut fer per culpa seva.