“La persona que perd la seva intimitat, ho perd tot”. Milan Kundera Brno, Txecoslovàquia, 1929 - París, 2023) és un escriptor francès d’origen xec. Quanta raó tenen aquestes paraules! Sense intimitat no som ni tenim res, tothom necessita un espai íntim on poder ser i estar amb un mateix.
Arribo a la cafeteria i veig, com altres dies, un parell de persones amb l’ordinador obert. Una hi és habitualment, l’altra no l’havia vist mai. M’assec per prendre un cafè, en una altra taula hi ha una parella parlant i de fons hi ha música. Fins aquí tot bé. De sobte, sento una veu alta, potent, que em fa aixecar els ulls del diari. “Trucaré a tal (nom i cognoms complets) per la instal·lació que ens va demanar i no sé si vol aquest perquè li va millor o perquè és més barat”, etc. El so del telèfon està tan alt que sento la persona que li contesta. Immediatament, la gent que abans parlava normal aixeca també la veu així com els que van entrant, el que fa uns minuts era un ambient agradable s’ha transformat en un guirigall. I encara més quan el de l’altre ordinador rep una trucada, també de feina, i la contesta quasi cridant perquè el puguin sentir. Vaig haver de posar els audiòfons que em vaig fer per no sentir tant el soroll ambiental. Ara feia un temps que no els havia necessitat.
Tot i portar els audiòfons, continuo sentint les converses, sobretot del qui tinc a la taula del costat. De sobte, augmenta el volum de veu alhora que dona un cop de mà a la taula. No puc evitar fer un bot a la cadira i mirar-lo. Em mira i es gira donant-me l’esquena. Sembla que abaixa una mica la veu, però en segons torna a aixecar-la, i apa, tothom torna a parlar més alt. Acabo ràpidament el cafè i me’n vaig. Per què no dic res? Perquè ja he vist en més d’una ocasió que quan algú ha dit alguna cosa la resposta ha sigut: “No veu que estic treballant!”. Jo avui l’últim que vull és discutir-me amb ningú, no tinc ganes d’explicar a una persona adulta que el que fa no és ni el correcte ni, molt menys, que és tant una manca d’educació alhora que un greuge a la intimitat dels seus clients, avui no!
Algunes persones han confós el fet de treballar des de casa amb treballar des de la cafeteria. I no companys, no és això. La cafeteria, el bar, l’autobús, el tren (sí, també hi ha persones que ho fan al tren) no són un lloc de treball. No hi ha intimitat per parlar del que sigui, i menys encara per posar noms i cognoms entremig. En el tren vaig, bé, vàrem sentir com un/a professional de la salut trucava a una persona, li va preguntar si era en tal i tal, i li va dir que “ara tinc una estona per atendre’t”, i sí, va atendre aquella persona obviant que tota la gent estava sentint una conversa molt íntima i privada, qualsevol professió sanitària ha de tenir més que clar que l’atenció a qualsevol persona ha de ser un acte absolutament íntim i privat, saltar-se això és una falta molt greu! A més, posant-li nom i cognoms. En aquesta sí que vaig actuar.
Ah! No parlo, com poden entendre pel tema feina, de jovent eixelebrat, sinó de persones adultes que han perdut el seny, si no som capaços d’adonar-nos que la cafeteria no és lloc de treball, que no hi ha intimitat per parlar, que si es fa virtual o a distància no vol dir a qualsevol lloc, si no a un lloc on hi ha privadesa com és el domicili, sempre que hi estiguem sols o en una zona privada.
El fet de tenir connexió a tot arreu, de portar un telèfon mòbil a la butxaca, ha arribat a fer creure a algunes persones que siguin on siguin poden fer el primer que els passa per al cap, que passi pel cap sense pensar què es va a fer i on s’està, i fa que hi hagi un automatisme en què ens oblidem del seny, no tan sols estan exposant la persona de qui parlen sinó que estan molestant qui tenen al voltant. Que això li passi a un adolescent es pot entendre i corregir, que passi a persones de més de quaranta anys, ni s’entén, ni ho hem d’entendre, ni ho podem corregir!
“Estem arribant a la fi d’una civilització, sense temps per reflexionar, en què s’ha imposat una mena d’impudor que ens ha arribat a convèncer que la privadesa no existeix.” José de Sousa Saramago (Azihaga,1922 - Tías, 2010), escriptor portuguès. El 1998 se li va atorgar el Premi Nobel de Literatura. Gran defensor dels drets humans. Doncs sembla que sí, que estem arribant a la fi d’una civilització, i malauradament no sembla que anem a millor.