Poques capdidates al Capgròs de l’Any encaixen tan poc amb la idea de buscar protagonisme com Carmen Aguilar. Als seus 91 anys, la voluntària de Prodis i activista de Ca n’Anglada continua dedicant bona part del seu temps a cuidar els altres, però quan se li pregunta per la seva candidatura la reacció és sempre la mateixa: incredulitat. “No m’ho mereixo tant”, repeteix una vegada i una altra. “Això em fa posar molt nerviosa!”.
De fet, assegura que quan va saber que era una de les capdidates va pensar que hi havia altres persones que ho mereixien més. “Jo ja, amb 91 anys, per a què?”, diu. Tot i això, avui serà a la Plaça Vella, acompanyada per companys i companyes de Prodis, una entitat amb la qual continua profundament vinculada, exercint de patrona. “M’estan preparant coses. M’han fet cartells i m’han fet de tot. Dic: ‘Mare meva, on vaig jo amb tanta cosa?’”.
La seva història explica bona part del perquè de la seva vocació de servei. Va perdre la mare quan tenia només tres anys i recorda una infància marcada per les dificultats i els maltractaments. Amb 14 anys va arribar a Terrassa després que una pagesa decidís ajudar-la. “Em va dir: ‘Carmen, jo et portaré a Terrassa. Ja veuràs com et cuiden bé’”.
Aquell viatge li canviaria la vida. Recorda com la van deixar al carrer Major i com un desconegut li va donar el primer entrepà. Poc després va arribar a casa de la família Armengol, una experiència que encara avui descriu amb emoció. “Allò va ser el cel per mi. La senyora Armengol em va agafar una estima enorme. Amb ella vaig veure el cel”.
A partir d’aquell moment va començar una vida dedicada als altres. Acompanyava la senyora Armengol a hospitals, centres assistencials i institucions benèfiques. “Anàvem al Cottolengo, a Sant Joan de Déu, a veure pacients de tuberculosis”. I ben aviat va començar a implicar-s’hi personalment. “Jo anava demanant llet i més coses. Els dijous, que era el meu dia lliure, les portava als malalts”. Ni tan sols els advertiments dels metges la feien aturar. “Em deien: ‘Emmalaltiràs’. I jo responia que a mi no se m’enganxa res!”.
Més de set dècades després, aquella necessitat d’ajudar continua intacta. I quan se li pregunta per què seria una bona Capgrossa, ho té clar. “No, jo no guanyaré. Hi ha moltes persones allà que són molt bones”.
