Si hi ha una cosa que emociona en Ramon Herrera és comprovar que, després de gairebé 47 anys a la peixateria del mercat, la gent encara se’n recorda d’ell. La notícia de la seva capdidatura li va arribar de la manera més inesperada. “Em vaig assabentar pel meu fill, que em va trucar. Ho vaig trobar de conya”, explica entre rialles. “Quan veus que la gent se’n recorda de tota la teva feina, t’agrada”.
Tot just fa unes setmanes que s’ha jubilat i encara s’està fent a la nova vida. “No puc dormir gaire. He portat molts anys llevant-me a les tres de la matinada i el cos encara ho nota”. Ara, però, gaudeix de petits luxes: “M’aixeco, em faig unes torrades, esmorzo com Déu mana i miro les notícies. No ho havia fet mai”. Malgrat el descans, hi ha una cosa que troba especialment a faltar. “Xerrar amb les meves dones de la peixateria. Elles m’explicaven la seva vida i jo els explicava la meva. Jo els cantava, jo els ballava... era la meva forma de ser”.
Amb tot, no està fent campanya. “Jo no he fet res. El meu fill sí que en fa una mica a la peixateria, però jo no”. Per al discurs de la Plaça Vella tampoc porta res preparat. “Vull dir el que em surti en aquell moment. Recordar la gent que m’ha vingut a comprar i que m’ha ajudat”. Al capdavall, diu, el millor premi ja l’ha rebut: “Que quedi un record teu, això agrada”.
