Publicitat
Opinió

Contorsionisme

D’antuvi vull deixar ben clar la justa i necessària reivindicació de la presumpció d’innocència de qualsevol persona davant d’una acusació per abusos i/o assetjament. Tampoc no tinc cap mena de dubte sobre el mal tràngol que significa per a una entitat i/o partit polític haver de patir un cas d’aquesta tipologia i com afrontar-lo davant la militància i la societat en general. Entenc que la/el portaveu de torn no desitja en cap cas arribar mai a aquesta situació. No voldria estar a la seva pell.

Després d’aquestes dues premisses arribo també a la conclusió, i no és la primera vegada, que es mareja massa la perdiu per admetre/explicar el que ha succeït davant un possible cas d’assetjament/abús i tot s’acompanya d’un subtil embolcall on l’ambigüitat brilla per la seva presència i ofec. Manquen molta més anticipació i contundència. En aquest tema la roba bruta no es pot rentar a casa i cal mostrar, obertament, com es farà la bugada i quin serà el detergent i el programa de rentat. El darrer cas ha estat el d’Eduard Pujol i la seva sorprenent/contundent retirada de l’escenografia política de primer nivell. Però el veritable afer rau en la gestió i procediment quan apareixen els primers comentaris/insinuacions/denúncies i sobre el llarg recorregut entre l’origen i el desenllaç fulminant dels fatídics esdeveniments. Malament quan es comença a sentir: "feia mesos", "fa temps que havien arribat denúncies anònimes", "els rumors eren insistents" o comentaris similars.

Sigui a on sigui el problema, a la seu d’una conselleria, dins l’aparell d’un partit o dins un grup parlamentari…, cal actuar de forma molt més ràpida i efectiva. La transparència hauria de ser total i semblar-ho al mateix temps. Penso que es donen massa oportunitats perquè l’home del carrer arrufi el nas i palesi una inevitable incredulitat. De cop i volta, suren alguns dubtes i són del tot comprensibles.

La contundència hauria de ser en la resolució i també en el discurs. Quan sentia les explicacions de la portaveu de la CUP en l’afer Arrufat ja no sabia quina posició agafar car no acabava de decidir-se en arribar a la conclusió/veredicte del que havia succeït tot i tenint el suposat aval dels arguments. Davant el televisor, vaig pensar que no acabaria dient el que tothom volia que digués.

Assegut en el sofà, ja no sabia quina posició agafar -tot imaginant un agosarat/perillós contorsionisme- enmig d’una retòrica interminable sobre tota mena de conceptes i amb el reiteratiu protagonisme dels tan desitjats protocols. Al final va arribar la frase: "agressió masclista". Podria ser una intervenció per treballar-la i estudiar-la a qualsevol facultat de Ciències de la Comunicació. I, en tots els casos, el mateix fatídic mantra: "Ja fa temps que això era conegut -hi havia una pluja de queixes i denúncies". Sembla que, en el cas Pujol, Jordi Sànchez, de permís penitenciari, va ser del tot resolutiu.

Si ho entenc: si en Jordi, que hauria d’estar totalment lliure com la resta de presos polítics car són innocents, no arriba a sortir per culpa d’una de les tantes descerebrades decisions judicials potser s’hagués perllongat el cas Pujol? I la desitjada frase "tolerància zero" s’hagués endarrerit sine die? Ras i curt, l’afer hauria d’haver-se enllestit ja fa temps amb les proves fefaents que semblen existir i pel respecte inqüestionable vers les víctimes.

En aquest tema deixem les acrobàcies per a l’estimat món del circ i davant els primers senyals, òbviament sempre seran anònims, han de saltar totes les alarmes. La gent ho agrairà. La credibilitat de la formació política augmentarà amb escreix i, sobretot, la/el portaveu ens lliurarà del neguit i la impaciència davant la petita pantalla.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top